Autoretrat

Des de ja fa uns anys, m’escalfa el cos un anorac d’un alegre i festiu color festuc.

La cremallera que el tanca i obre, m’ha ensenyat amb infinita paciència que, quan s’encalla, el pitjor que puc fer és fer força (ja sigui amunt o avall), clavar-li amb més o menys gràcia i habilitat frenètiques estirades a veure si aconsegueixo desencallar-la. M’ha costat força aprendre que, quan la vull cordar o descordar, el que he de fer és anar molt a poc a poc i, quan noto la més mínima resistència parar, tirar lentament una mica enrere i tornar-hi molt, molt suaument, i, si torna a passar, fer el mateix, i, si hi torna…, una mica més enrere i més suavitat.

Em va costar menys aprendre que l’única manera assenyada d’agafar, de collir, la llavor d’un meló d’una síndria quan queia fora del plat, era, amb molta, molta suavitat, posar-hi a sobre el palpís o tou de l’índex (suposo que qualsevol dit serviria, però jo acostumo a fer-ho amb l’índex). Si fas la més mínima força, ja has begut oli: indefectiblement se’n va, de vegades, ben lluny i amb espectacular salt inclòs.

Cremalleres i llavors s’han posat d’acord a educar-me, penso, més que no pas a ensinistrar-me en un aprenentatge concret.

Llàstima que sigui tan ruca i maldestra que no sàpiga aplicar a res més tanta saviesa.

14-15 de febrer de 2010

El fil dels dies (2009-2013), p. 21