De ‘Buena suerte, Leo Grande’ a ‘La consagración de la primavera’

Han coincidit a la cartellera dues pel.lícules molt diferents en principi però que tenen un nexe potent tot i que tractat de manera ben diversa.

Es tracta, d’una banda, de Buena suerte, Leo Grande de Sophie Hyde (Regne Unit, 2022) i de l’altra, La consagración de la primavera de Fernando Franco (Espanya, 2022). Del tot diferents, totes dues compateixen però que hi ha sexe, diguem-ne, pactat. No em refereixo al sexe masculí basat en l’esclavisme i la tracta de dones sinó en un acord comercial fins allà on el sexe i els cossos poden admetre-ho.

En la primera, una vídua recent vol atènyer l’orgasme, plaer que monògama a més no va disfrutar mai amb el seu marit durant un llarg matrimoni sexualment frustrant i se li acut que potser amb un prostitut l’aconseguiria; el tema de la pel.lícula és aquesta relació. En la segona, una jove coneix un noi que té paràlisi cerebral i poc després s’ofereix per cardar-hi; el tema del film, al meu entendre, no és ben bé aquest, diguem-ne, acord sexual sinó el despertar en molts sentits de la protagonista.

El mèrit més gran de Buena suerte, Leo Grande, pel.lícula perfectament prescindible, és el nu integral i frontal que realitza l’actriu davant un mirall més enllà de la seixantena; per tant, hi veiem exposat un cos tendent a la vellesa i les seves servituds. Difícil nuesa i actuació, molt ben explicada per Emma Thompson en una cèlebre roda de premsa.

Pel que fa a la resta, un enfilall de tòpics i de magma patriarcal. L’expert potser perquè el guió en aquest cas ho exigeix és un prostitut guapíssim, ben vestit i atractiu molt més jove que ella. Sigui com sigui, malgrat que la protagonista és força més gran que l’home i és qui paga el servei, no mana pas (en aquest cas, ves per on, qui paga no mana). Potser per això, als crèdits de la pel.li, hi surt abans ell que ella a pesar dels dos ben merescuts Oscars d’Emma Thompson i que l’exposant nu el fa ella.

A més d’inexperta és vergonyosa i amb tendència a fuetejar-se. La seva llista i manera d’«alliberar-se» passa per acomplir una per una totes les fantasies masculines. El film està ple de detalls que mostren que les prostitucions femenines i masculines no són equiparables, ¿quin home es compraria uns calçotets, o una samarreta que l’afavorís per anar-se’n de putes?, ¿quants intentarien fer-se atractius?, ¿quants es preocuparien i s’interessarien per la vida de la prostituta que usen? Això, per cert, fa que ell s’irriti i s’enfadi molt, tot i que té i tenim sort perquè quan esdevé violent només dona cops i maltracta parets i mobles.

En la segona, La consagración de la primavera, una noia (tot un descobriment l’actriu, Valèria Sorolla) de tot just divuit anys arriba a Madrid per estudiar la carrera de Químiques i s’instal.la en un col.legi major. Sola i sense gaire recursos tentineja adaptant-se a la seva vida universitària i conviu a les palpentes amb les seves inseguretats i noves relacions. Coneix ben casualment un noi que té paràlisi cerebral i, com s’ha dit abans, poc després s’ofereix per cardar-hi i hi acorda els termes amb sa mare (la sempre excel.lent Emma Suárez).

La noia hi comença una relació de confiança mútua, sobretot amb la mare, que l’ajuda a superar complexos i afrontar una nova etapa cap a la maduresa i cap a saber qui és i què vol i què desitja. Explicada amb sensibilitat i sense gaire prejudicis, tracta les relacions amb certa saviesa.

Comparteix amb Buena suerte, Leo Grande l’experiència i el comandament sexual masculins. Si en la primera, ho demanava el guió, en aquesta segona no deixa de ser curiós que la «professional» sigui inexperta i el joveníssim noi sigui l’únic que sap què vol, com i quan.

Els costa desempallegar-se als films alguns tòpics sobre com són les dones i els homes, i, sobretot, a explicar els desigs, els plaers femenins.

En sortir del cine de veure La consagración de la primavera, em preguntava com es tractaria en una pel.lícula una paralítica cerebral plena de desig i de necessitat; com es narraria la seva relació sexual amb un home en un món, el nostre, on no fa tant de temps coreanes esclavitzades eren violades i assassinades per soldats japonesos i a aquests torturants llocs plens d’oprobi se’ls deia «cases de consol», o en què els nazis denominaven els mateixos antres o abjectes poltres de tortura amb el sintagma «secció alegria». En un món, el nostre, on actualment dones esclavitzades i víctimes de tracta són violades sistemàticament per «clients» és a dir, «puters» en sinistres i tancades edificacions amb noms com «Oasis», «Paradiso», «Relax», «Hawai», «Luxe», «Girls», «Blue Moon», «Tahití» i similars.

10 thoughts on “De ‘Buena suerte, Leo Grande’ a ‘La consagración de la primavera’

  1. M’ha agradat molt el què dius. No fa gaire algú que conec poc em va parlar foça bé de Buena suerte, Leo Grande, peró des d’una òptica no feminista i quan em va explicar de què anava vaig pensar que no m’interessava gaire. Ara, després de la lectura del teu text, m’ho miro d’una altra manera. A veure què faig!! Gràcies, reina

  2. Interessant la “casuística” triada i la crítica pertinent…
    El fet és que els drets i la prostitució continuen sobre la taula dels feminismes actuals …

Comments are closed.

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.