El gènere més noble, el sexe més roí. Treballs forçosos

La doctora Mercedes Bengoechea, el novembre passat en una sessió d’un curs de doctorat organitzat per la Universitat de Saragossa, feia notar que per concloure una frase com la següent: «Una habitació amb el sostre i les parets blanques», ningú usaria l’adjectiu «blancs» per molt que es digui que el color hauria de concordar amb el masculí singular «sostre».

Realment que estranya quedaria: «Una habitació amb el sostre i les parets blancs». Ve a tomb recordar-ho perquè dos partits de dretes, Junts i el PP, s’han conxorxat al Senat per endarrerir l’entrada en vigor de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual (més coneguda com a llei del «només sí és que sí») promoguda pel ministeri d’Igualtat. ¡I tanta falta que ens fa!, en aquest article s’hi pot llegir algunes de les bondats que inclou. Un dels paràgrafs diu això:

En tanto el capítulo II prevé el desarrollo de protocolos y formación para la detección de las violencias sexuales en tres ámbitos fundamentales: el educativo, el sanitario y el sociosanitario, con el fin de identificar y dar respuesta a las violencias sexuales más ocultas, como la mutilación genital femenina, la detección de casos de aborto y esterilizaciones forzosas.

Junts ha proposat embrutar-ne la redacció i canviar l’últim adjectiu pel masculí «forzosos» (cosa que de fet ja s’havia contemplat) al.legant que, si no, no hi quedarien inclosos els avortaments forçosos.

Si ja és dolorosíssim constatar que les dones continuaran més temps menys defensades i protegides contra la violència sexual per culpa d’aquesta rebequeria, el dolor s’incrementa quan veiem que els mitjans parlen d’error gramatical i d’errata.

Anem a pams. No sembla forassenyada aquesta concordança del subtítol d’un article del 2016.

Entre las víctimas hay numerosas mujeres y niños, que se habían reunido en el lugar con sus familias para celebrar la Pascua

Ni aquesta, del 2022, que, com l’anterior i malgrat la concordança en femení ni és ambigua ni deixa ningú fora.

Es una auténtica vergüenza que permitamos esa situación de terror en la infancia. Y que nos llevemos la manos a la cabeza con la violencia vicaria. Muchas niñas y niños han sido violadasy asesinadas por padres que habían sido condenados por maltrato pero a los que se permitía llevarse a sus hijos. Solo hay conciencia cuando estalla así la tragedia de la violencia final.

En tenim amb la presumpta paraula neutra-masculina «alguien», en un article del 2010.

«Sin duda, es una de las grandes filántropas españolas, con un sentimiento católico muy enraizado. Ella pensaba que le iban a pedir cuentas cuando muriera y que tenía que estar preparada para este momento», afirma rotunda alguien que la conoció muy de cerca.

Pilar Pérez Ramírez. «Los Bill Gates españoles». Capital, 20, enero 2010

També n’hi ha amb «cualquiera»:

—Bah, eso no es nada. Cualquiera puede ponerse histérica —señaló Clarissa con imprudencia. El inspector la miró suspicaz y ella le dedicó su sonrisa más inocente.

Agatha Christie. La telaraña. Trad. Sonia Tapia. Barcelona: Plaza y Janés, 2000

O amb «quien», en un article del Babelia del 2007.

Desde el comienzo, una tarde a mediados de septiembre en la terraza del antiguo Doria, ya se intuye y más tarde se comprueba y se certifica que sí, que Una vida en la calle va a ser una novela muy especial, y no sólo porque quien la lee quede atrapada por esas disquisiciones primeras y ciertamente delirantes sobre las estatuas.

María José Obiol. «Babel de tiempos», El País, Babelia, 7.07.2007

També en un article del 2007, molt naturalment la proximitat ha fet que es concordés en femení.

Lo mismo se puede decir de los trabajos de Ursula Biemann, Angela Melitopoulos, Oktay Ince y Lisa Parks: tratan de hacer visible lo invisible. […] Precisamente, los autores y autoras mencionadas descubren la batalla por la imagen y por la narración.

Manuel Asensi Pérez. «La visita. La batalla por la imagen», Culturas, 250 de La Vanguardia, 4.04.2007

Podríem continuar i continuar i anar veient que ni confusió, ni ambigüitat, ni res de res, però ja que parlem de concordar per proximitat, anem a pams francesos i vegem dos versos de l’Athalie (1691) de Jean Racine (1639-1699).

Sobretot vaig pensar que devia a les llàgrimes, a les pregàries,
Consagrar aquests tres dies i aquestes tres nits senceres.

Racine concorda seguint la regla de proximitat. A pesar dels malèvols rumors no és una regla que s’hagin inventat les pèrfides feministes. Se sap que en grec antic, l’adjectiu de substantius de gèneres diferents no es posava sistemàticament en masculí, com passa avui (amb excepcions cada cop més nombroses) en les diferents llengües romàniques, sinó que coincidia amb el substantiu més proper. En llatí passava el mateix. A França, que en saben un niu, citen la Chanson de Roland (segle xi) com a exemple d’aquesta regla. Aquest bell, útil i vell costum s’usa fins al segle xvii i fins i tot el xviii.

A l’època en què es va crear l’Acadèmia Francesa, la regla de proximitat estava molt arrelada però va ser objecte de debat. No li agradava al poeta François de Malherbe (1555-1628) però sí al gramàtic Claude Favre de Vaugelas (1585-1650), un dels primers membres de l’Acadèmia. Vaugelas recomana, per exemple, escriure «cor i boca oberta» o «treball i calor excessives».

La norma que precisava que el masculí preval sobre el femení s’acaba imposant, doncs, al segle xviii per motius que tenen poc a veure amb la lingüística i molt amb la supremacia masculina: «Quan els dos gèneres es troben, ha de guanyar el més noble», diu l’abat Dominique Bouhours el 1675 i dos anys després ho rebla amb exquisida i refinada galanteria el gramàtic Nicolas Beauzée amb un argument del tot lingüístic: «El gènere masculí té fama de ser més noble que el femení per la superioritat del mascle sobre la femella».

Potser ha arribat l’hora de despolititzar la llengua, tornar a la tradició i deixar-la de violentar amb la peregrina imposició que el masculí ha de prevaldre sobre el femení perquè és més noble.

Això faria que poguéssim analitzar errors reals de concordança com aquest adjectiu masculí «concordant» amb dos substantius femenins.

Finalmente, la diputada y su fa­milia eran evacuados.

«‘Pensábamos que era nuestro último día’. La diputada Lourdes Muñoz lamenta a su llegada a Barcelona la falta de información previa al huracán». Raúl Montilla. El Prat. La Vanguardia, 8.09.2005

Torno a França perquè és bo acabar amb les sàvies paraules de la lingüista Marina Yaguello a l’imprescindible assaig Les mots et les femmes (1978): «La lluita per la igualtat, per la llibertat, implica una lluita contra el llenguatge del menyspreu».