Balanç dels Jocs II. Jugar a perdre

EFE. Les estatunidenques Alix Klineman (d) i April Ross (i) durant el partit per la Medalla d’Or de Voleibol Platja contra Austràlia

Pel que fa a qüestions de calçat i vestit, m’adscric al mestratge de Margaret Atwood.

El Cuerpo Femenino básico viene con los siguientes accesorios: liguero, faja, crinolina, camisola, miriñaque, sostén, ceñidor, slip, zona virgen, tacones de aguja, aro nasal, velo, guantes de piel, medias de red, esclavina, cintas del pelo, viuda alegre, plañideras, gargantillas, prendedores, pulseras, cuentas, impertinentes, estola de plumas, negro elegante, polvera, body completo de lycra con zona púdica reforzada, peinador de diseño, camisón de franela, osito de encaje, cama, cabeza.

Margaret Atwood. Asesinato en la oscuridad

M’ajuda a entendre, que no a comprendre ni a justificar, per què s’entesten a cosificar les esportistes i, per tant, a menjar-los la moral i a entorpir-los el joc. Títols com el següent «Noruega es rebel.la contra el biquini obligatori a l’handbol platja» en són testimoni.

No és una novetat dels Jocs d’aquest any. Si es consulta el Reglamento Técnico de Voley Playa de la Real Federación Española de Voleibol del 2005, és a dir, el reglament d’un esport germà, es comprova que és pare de l’actual. Són ben «instructius» els articles 41 (indumentària) i 44 (sancions). A la portada del del 2005, malgrat l’aclaparadora presència masculina a les imatges i contingut de força documents relatius a l’esport, no hi ha la imatge d’un jugador sinó la foto d’una jugadora amb mitja natja a l’aire botant de cara a la xarxa i d’esquena a qui mira la portada del reglament i observada pel públic assistent al partit. Per això exactament les fan vestir com les fan vestir. És perfectament imaginable la cara rècord en babes de tot de directius lascius mentre els perpetren.

No es comprèn per què no es deixa a la lliure decisió de les (o dels) components de l’equip si volen anar amb samarreta o amb top, si se senten més confortables amb pantalons curts o amb eslips, sobretot si es té en compte que les d’atletisme van com volen; fins i tot l’equipament pot ser diferent entre les components d’un mateix equip de relleus.

Recordar alguna de les tesis de la detectiva Kingsey Millhone, la inoblidable protagonista de les novel.les de Sue Grafton, ajuda a entendre-ho.

Me calcé unos zapatos bajos de color negro para poder moverme sin dar traspiés. Tengo amigas a quienes les encanta ponerse zapatos de tacón alto, artilugios que a mí me resultan incomprensibles. Si fueran tan fabulosos, seguro que los hombres los llevarían también.

Sue Grafton. I de inocente

Així els homes («els nois», en diríem si els denominéssim i tractéssim com a les esportistes) duen eslip per jugar a waterpolo, és clar, però mai per jugar a handbol platja o a volei platja. Si els tops i els eslips fossin tan fabulosos i còmodes, segur que els homes no se’n privarien pas.

O et tapes massa, com les jugadores de handbol platja (no tan sols les noruegues) i llavors les han de castigar multant-les i fins i tot desqualificant-les, o et destapes massa poc.

Com Hassiba Boulmerka, l’atleta que va desesperar el fonamentalisme en pantalons curts, la cara al vent, els cabells esbullats i ben lliures, corrent i guanyant la medalla d’or dels 1.500 metres als Jocs de Barcelona. Li va costar haver-se d’entrenar fora d’Algèria, un exili temporal i agressions continuades al seu país. Vuit anys després, però, una altra algeriana, Nouria Mérah-Benida, va seguir la tradició i va guanyar la final també dels 1.500 als Jocs Olímpics de Sidney.

I no és cosa del passat, ni tampoc només de molt o massa poc. El serrell de la sud-coreana An San dues medalles d’or a Tòquio en tir amb arc ha posat de manifest la misogínia de Corea del Sud, país on entre un 50 i un 75% d’homes d’entre 20 i 40 anys es considera antifeminista, o un 61% d’homes (i un 35% de dones) aprovarien que es tanqués el Ministeri d’Igualtat de Gènere.

D’acord que l’ataquin perquè és sospitosa de ser feminista, ¡on aniríem a parar!, però que ho vegin inscrit al seu serrell i bramin perquè torni les medalles i es disculpi depassa fins i tot el ridícul i posa de manifest com de necessari és el feminisme i quina envergadura ateny l’horror.

Potser seria hora de repensar el lema olímpic: «Citius, Altius, Fortius», perquè ja et pots inflar a guanyar medalles, ja, que pel que fa a la vestimenta i l’aspecte físic també en l’esport sempre jugues a perdre.

4 thoughts on “Balanç dels Jocs II. Jugar a perdre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.