Indults, alarmes i excepcions

Quan es reclamen gestos a l’independentisme perquè retorni el «favor» de l’indult per benvingut que sigui: preses i presos són al carrer, i el PP i similars no l’haurien concedit mai, potser cal recordar que, com va escriure José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem, en el títol d’un article exemplar, el problema no és l’indult, és la sentència.

Hi desgrana nombrosos arguments. En resumeixo dos. En primer lloc que una de les formes de corregir els errors o desajustos d’una sentència és sol.licitar un indult quan la pena resulta notablement excessiva. El segon és que l’escrit del tribunal sentenciador justifica el rebuig a l’indult basant-se en unes declaracions de Jordi Cuixart en què manifesta la seva intenció de tornar a fer una crida a la mobilització ciutadana pacífica, democràtica i permanent; en definitiva, una conducta plenament democràtica.

Sigui dit de passada, per rebutjar els indults, l’argument més peregrí però de funestes conseqüències que va adduir la sala del Tribunal Suprem que va condemnar preses i presos és que troben justes i proporcionades les penes que aquesta mateixa sala va imposar.

D’altra banda, és interessant llegir el no menys exemplar vot particular que van formular el magistrat Juan Antonio Xiol Ríos i la magistrada María Luisa Balaguer Callejón sobre la sentència pronunciada al recurs d’empara promogut per Jordi Cuixart i Navarro respecte de la sentència de la Sala Penal del Tribunal Suprem que el va condemnar per un delicte de sedició.

Hi parla de «severa respuesta penal frente al ejercicio del derecho de reunión», de «vulneración del derecho a la legalidad sancionadora». Hi crida l’atenció que en vint-i-una pàgines, hi surt onze vegades la paraula «desaliento» respecte als drets a la llibertat personal, a la llibertat ideològica i a la de reunió. Aquí en van dos: «una sanción penal resultaba desproporcionada y con un indeseable efecto desaliento en el ejercicio de un derecho fundamental», «la imposición de penas privativas de libertad de tan larga duración como las aplicadas al recurrente en ausencia de violencia tiene un […] severo impacto desalentador sobre el ejercicio del derecho fundamental de reunión». I acaba parlant del «devastador efecto desaliento sobre este derecho, que amenaza con empobrecer nuestra democracia, con alinearnos con sociedades disciplinadas por el abuso del sistema penal en la represión de conductas que se desenvuelven en el ámbito material de derechos fundamentales y con alejarnos, en definitiva, de la necesidad de una interpretación y aplicación progresiva de aquellos derechos que posibilitan la normal participación de la ciudadanía en las democracias plenas».

Per tant, potser s’hauria d’entendre el molt limitat indult, que no una amnistia, com un pas previ i un intent simplement de tornar a posar les fitxes a un tauler que d’un violent cop de peu va tirar per terra el Suprem.

Hi ajudaria un detall com que s’evitessin el to punitiu i l’amarg regust de paraules com les de la nova ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, sobre la reivindicació de l’independentisme de fer un referèndum. Rodríguez va dir que esperava que l’independentisme hagués «après la lliçó».

Hi contribuiria el detall que el govern espanyol no recorregués cada llei catalana; especialment les progressistes, com últimament la que busca la regulació dels lloguers.

Potser a la vista de la sentència del Constitucional sobre l’estat d’alarma decretat no pel govern central sinó pel Congrés, el govern central començarà a adonar-se del pa que s’hi dona a segons quins tribunals.

El Constitucional va admetre el recurs de Vox contra l’estat d’alarma malgrat que abans aquest partit hi havia votat a favor. No hi ha cap altre tribunal a Europa, per fortes que fossin les restriccions per abordar la pandèmia que s’haguessin implementat, que s’hagi comportat com l’espanyol.

Arran de tot això, doncs, potser el govern central començarà a veure la sentència del Suprem sobre el procés amb uns altres ulls.

Una ajustada majoria del Tribunal Constitucional ha vist en la pandèmia no un problema de salut pública sinó una alteració de l’ordre públic d’una envergadura (tothom va poder veure com el coronavirus llançava llambordes i cremava contenidors) tal que ha impedit el normal funcionament de les institucions democràtiques (aquest és el requisit per a l’estat d’excepció) i ha considerat que la lògica i imprescindible limitació de drets era una supressió.

El Suprem va decretar que hi havia hagut tumults i un alçament violent (d’una violència que malgrat que no era violenta era violència, segons el tribunal) en una manifestació que va durar hores i hores sense que saltés cap espurna entre forces de l’ordre i manifestants per justificar una inexistent sedició i aplanar la detenció, d’entrada, de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

4 thoughts on “Indults, alarmes i excepcions

  1. Sóc al tren tornant de Castella… molta feina per fer… i cal fer-la depressa… ufff… a veure si ho podrem veure…

Comments are closed.

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.