‘Maragall i la Lluna’. La gota malaia

Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006. LLUIS GENE via Getty Images

Maragall i la Lluna (Francesca Català i Josep M. Mañé, 2020) és un documental sobre la vida i l’obra de Pasqual Maragall.

Lluna Pindado, llicenciada en art dramàtic especialitat en musical —cosa que té un petit reflex al film—, l’articula amb les preguntes que fa a cinquanta-quatre testimonis abassegadorament masculins atès que només dotze són dones.

Aquest fil narratiu es deu al fet que l’any 1993, quan Pindado tenia vuit anys, Pasqual Maragall es va instal.lar a casa seva per conèixer de primera mà els problemes i les perspectives del barri de Roquetes al districte de Nou Barris.

El documental és un fresc que ressegueix cronològicament els punts i els cims cabdals de Maragall: des del culturalment ric entorn familiar en què es va criar, fins a la manifestació el 2007 de la cruel malaltia i la creació l’any següent de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer.

La vida i l’entorn familiar la relaten dos dels germans; no hi apareix cap germana. De fet, a la pàgina web del polític se les elimina; així com a la seva mare. També se les elimina a la del seu pare, que sembla que només hagi tingut tres nois. Detalls. Com el nom de la pel.lícula que s’hauria pogut dir, Maragall i Pindado o El Pasqual i la Lluna.

Continua amb la militància al FOC (Front Obrer de Catalunya), les primeres feines a la Universitat i a l’Ajuntament, l’alcaldia, fins arribar a l’etapa com a president de la Generalitat. Hi destaca els Jocs Olímpics del 1992, moment en què Barcelona era la ciutat dels prodigis i, així, un matí de dissabte baixaves Rambles avall i al final apareixia del no-res la Passarel.la sobre un mar més enlluernador i rialler encara; un diumenge descobries un nou tram de les Rondes o uns carreres i avingudes creades com per art de màgia; la mar s’anava fent amiga de la ciutat.

Tot i que les instal.lacions han estat en general ben útils a la ciutat —cosa que poden dir ben poques seus de Jocs Olímpics, Fires o Expos (hi ha excepcions, per exemple, el desficaci i malbaratament continuat i sostingut del soterrament de les vies de l’estació de França)— i que es va aprofitar per dignificar la perifèria (per exemple, la Vall d’Hebron), el Jocs, per contra, també tenien encapsulada la Barcelona —prèvia al COVID— convertida en un parc temàtic intransitable en algunes zones; aquesta Barcelona que ha quedat nua i a la intempèrie, sense recursos, en plena pandèmia perquè va posar tots els ous a la mateixa cistella.

En aquest retrat tant de tota un vida com d’una època s’expliquen fets que van germinar després, fets actuals. Hi ha gent que es retrata. Sentir José Bono és tornar-se independentista de pet; Artur Mas perd l’oportunitat d’almenys ser elegant; el refús de participar-hi de Felipe González o d’«apoyaré» José Luis Rodríguez Zapatero és més revelador que si hi haguessin opinat; Jordi Pujol mostra el minúscul i ínfim polític que va ser i l’estretor de mires que el va caracteritzar (s’autodemoleix en la intervenció sobre l’Àrea Metropolitana, ¡quina oportunitat, no perduda sinó llençada!).

Maragall, atacat no tan sols per la dreta en una campanya brutíssima (res a envejar a les d’ara) on hi convergia el presumpte alcoholisme i estar tocat de l’ala, sinó del seu partit que el va realment crucificar i trair, i el va defenestrar de la Generalitat (¡ai, Manuela de Madre; ai, Miquel Iceta; quin paper tan galdós!), emergeix com un personatge de qui no es podrà dir mai que fos mediocre (fins i tot se n’enyoren algunes de les maragallades).

Montserrat Tura, representant d’un catalanisme que el PSC ha enviat a les escombraries, parla d’esplendors però també d’unes misèries que Diana Garrigosa, la seva dona i també política, explica la mar de bé amb tres detalls; testimonis de col.laboradores properes, com Àngela Vinent o Margarita Obiols o la periodista Milagros Pérez Oliva, detallen la complexitat del personatge.

El final de la pel.lícula és d’una gran emotivitat, amb un Maragall que mostra encara alguns trets de la seva personalitat i tarannà. De tota manera, el documental podria funcionar perfectament sense aquest colofó. Perquè si alguna cosa té aquest documental és que és perfectament exportable. Com quan veus un documental sobre el Vietnam, les obreres de les maquiles, o ves a saber què i encara que no en sàpigues res l’entens i el disfrutes, Maragall i la Lluna es pot veure i té sentit a qualsevol lloc del món; per exemple, a l’Estat espanyol.

2 thoughts on “‘Maragall i la Lluna’. La gota malaia

Comments are closed.

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.