Una declaració de principis. ‘Los testamentos’ de Margaret Atwood

  Margaret Atwood. Lars Niki via Getty Images

L’esperada publicació de Los testamentos de Margaret Atwood (traducció d’Eugenia Vázquez Nacarino. Barcelona: Salamandra, 2019), seqüela —diguem-ne— de la uteral i essencial The Handmaid’s Tale (1985), ha suscitat bàsicament dos tipus de comentaris. D’una banda, els ditiràmbics i simples —sospito que prelectura— que alimenten la faixa del llibre. De l’altra, els que afirmen (s’han posat de moda i són una plaga) que la novel.la no està a l’alçària ni de Margaret Atwood ni d’El conte de la Serventa, 2018. (Sí, sí, trenta-tres anys han hagut de passar abans que es publiqués en català. I sí, han posat Serventa en majúscula; i, sí, no van gosar usar la paraula minyona al títol.)

No és cert. Los testamentos és una obra solidíssima i perfectament vàlida per si mateixa. Boníssima, lúcida, irònica, intel.ligent, t’agafa pel ganyot i no et deixa respirar fins que t’has llegit les més de cinc-centes pàgines. Pot llegir-se, a més, autònomament.

Comença quinze anys després de l’acabament d’El conte de la Serventa; en recull un munt de fils i lliga caps trenats amb mestria amb les veus de tres protagonistes ben diferents. No revelaré cap secret si dic que una de les veus narradores és la de la cruel, sinistra i esfereïdora Tia Lídia. Les altres dues expliquen el monstruós Galaad; l’una, des de dins (i amb regust de neta de la plaça de Mayo argentina); l’altra, des de fora, des de la llibertat del Canadà.

Quan s’hi va posar, Atwood no estava segura de poder escriure una seqüela d’El conte de la Serventa malgrat que les fans feia dècades que l’hi demanaven.

El que volien era una continuació de la veu de la Defred [en anglès, «Offred»; és a dir, «Oferta»] cosa que no hauria pogut fer. Pots pujar l’Empire State Building a pèl una vegada. Quan ho tornis a provar, cauràs: ja era molt improbable que ho fessis el primer cop. Jo tenia aquella veu i va dir el que havia de dir. No hi ha res més a afegir.

Als Agraïments de Los testamentos hi ha una pista cabdal que em va fer anar a la Introducció que la mateixa Atwood va fer el 2017 per a l’enèsima edició d’El conte de la Serventa.

Una de les normes que em vaig imposar va ser que al llibre no hi inclouria cap esdeveniment que no hagués succeït en el que James Joyce va anomenar el «malson» de la història, ni cap mecanisme que no tinguéssim a l’abast: cap artefacte imaginari, cap llei imaginària, cap atrocitat imaginària. Diuen que la complexitat resideix en els matisos; la veracitat, també.

A la mateixa Introducció, ho exemplifica amb alguns detalls. Secundaris però rellevants.

Els vestits decorosos que porten les dones de Galaad estan inspirats en la iconografia religiosa d’Occident: les Mullers vesteixen el blau de la puresa, com la Mare de Déu, mentre que les Serventes vesteixen de vermell, per la sang del part però també per Maria Magdalena; d’altra banda, el vermell és més fàcil de veure en cas de fuga. […] Haig de confessar que la mena de còfies que els oculten la cara estan inspirades no només en la moda victoriana i en les toques de les monges, sinó també en un pot de detergent de la dècada del 1940 de la marca Old Dutch on apareixia una dona amb la cara coberta que de petita em feia por [la literatura es nodreix de moltes i insòlites fonts]. Molts totalitarismes s’han servit de la indumentària, tant en forma de prohibició com d’obligació, per identificar les persones i tenir-les controlades —pensem per exemple en les estrelles grogues o en el porpra de l’antiga Roma—, i molts han governat des de darrere d’una façana de religiositat. Això facilita molt la creació d’heretgies.

Axioma que, aplicat amb cura i coneixement de causa, ha respectat tant la sèrie de televisió com Los testamentos: no hi apareix res que no hagi passat en la història de la humanitat. L’axioma és també un exponent de l’honradesa, el rigor i el feminisme de l’autora a l’hora d’afrontar totes dues novel.les i la sèrie.

Dos apunts. Los testamentos no està sol, ni orfe de tradició, i no tan sols per l’existència  d’El conte de la Serventa i la sèrie. Per exemple, el 1984, només un any abans d’El conte de la Serventa, Suzette Haden Elgin va encetar amb Lengua materna una trilogia de ciència-ficció que es va completar amb La Rosa de Judas (publicada originalment el 1987) i l’encara no traduïda Earthsong (1993). La trilogia també narra un futur distòpic, un pur malson en què les dones no tenen cap dret. Atwood i Elgin coincideixen a incloure-hi observacions externes; per exemple, congressos que posteriorment analitzen els fets succeïts i els indaguen.

Margaret Atwood tampoc no està sola. Un llibre recent de Jeanette Winterson d’expressiu títol, Frankissstein (2019), investiga entre d’altres coses sobre robots; sobre la humanització de robots i la deshumanització de les, diguem-ne, persones; sobre les relacions entre persones i robots. De vegades ho fa a partir de robots sexuals; és a dir, de forma ben crua, sarcàstica i esfereïdora. (No és el primer cop que Winterson en parla; penso, per exemple, en els quatre contes d’un altre llibre seu, Planeta azul, traduït el 2008.)

L’axioma és també un exponent de l’honradesa, el rigor i el feminisme de l’autora a l’hora d’afrontar totes dues novel.les i la sèrie.

Els robots (o més aviat les robots), la pornografia i la distopia fan que entronqui directament amb un altre llibre d’Atwood, Por último, el corazón (2016). L’autora anuncia i hi denuncia —també ho fa Winterson— com el masclisme, si badem, tenyirà amb autèntic horror un futur ple d’«intel.ligència» artificial, així com noves eines, estris i artefactes. És a dir, la desgràcia i el perill que les dones s’hi dediquin poc, que hi imperi l’androcentrisme.

Tant Atwood com Winterson ho plantegen amb sentit de l’humor (que una cosa no treu l’altra) però també sense embuts, amb claredat i lucidesa, i fan una crítica descarnada i rotunda al masclisme. Potser per aquesta contundència, un crític, Robert Saladrigas, va fer una mala crítica a Por último, el corazón  (que en certa manera enllaça amb la moda de subestimar Los testamentos a què em referia al principi de l’article). D’entrada deia que no n’entenia el títol. Bé, com tantes i tantes vegades, és una expressió, un sintagma, present al llibre. Qüestió aclarida. Diu que li sobren ocurrències esbojarrades. Si es refereix a la producció i exportació de robots, la realitat en aquest moment (les nines inflables ho van anunciar) va més enllà ja dels espants i els deliris misògins imaginats per Atwood i Winterson en les seves antiutopies.

2 thoughts on “Una declaració de principis. ‘Los testamentos’ de Margaret Atwood

    1. I tant! Hi ha una llarga cua de llibres boníssims i interessants. N’hi ha un no molt conegut (i per això l’esmento) que és magnífic: Asesinato en la oscuridad.

Comments are closed.

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.