Des de sempre, presidentes

Tant l’extrema dreta, com el franquisme —en aquests moments, la versió més crua i brutal l’encarna sobretot Vox—, i en general la dreta han intentat sempre, per terra, mar i aire, anorrear els drets de les dones, atacar-ne la llibertat. En tots els àmbits possibles i això inclou, és clar, la llengua, cosa que en mostra la vital importància i força simbòlica.

Així, el diputat franquista Iván Espinosa de los Monteros en la sessió de constitució de la Mesa del Congrés es va referir reiteradament a la presidenta, Meritxell Batet, com a «presidente» («Tenemos a una misma presidente» / «quiero felicitar a Meritxell Batet por su elección como presidente» / «la presidente de la mesa no ha sido capaz ni ha querido intervenir» / «la señora presidente ha hecho un alegato final precioso»).

La va anomenar així a consciència, rabejant-s’hi, i amb voluntat d’escarnir Batet —i per extensió, totes les dones— quan en realitat l’existència de la paraula «presidenta» en castellà està documentada des de fa segles; concretament des de 1495 (en català també fa anys). La discussió, doncs, no és que no sigui espinosa, és que no n’hi ha.

D’una banda, atès el sexe de Batet, denominar-la «presidente» en comptes de «presidenta», constitueix un intent de rebaixar-ne la condició femenina —i per extensió, la de totes les dones—; reduir el sexe femení a una mera essència, desposseir-la dels seus drets i assoliments; postular que per ocupar una presidència ha de deixar de ser dona, abjurar del seu sexe i «accedir» així a la condició masculina, una categoria superior.

(És veritat que encara —tot i que cada vegada menys— hi ha professionals que prefereixen ser denominades en masculí. «Amb el que m’ha costat ser enginyer, ara no em faré pas dir ‘enginyera’»; «amb el que hagut d’estudiar per ser advocat, ara no permetre que em diguin ‘advocada’»… És a dir, no em «rebaixaré» referint-me a mi mateixa en masculí. Entenc el motiu pel qual veuen el femení com una degradació i el rebutgen: vivim en un món on tot el que és femení és inferior, però no comparteixo pas l’estratègia per dignificar-lo i dignificar-se; al contrari, al meu entendre és una manera de perpetuar la pretesa inferioritat del seu sexe; és una estratègia altament debilitadora. Si pensen, a més, que d’aquesta manera seran tolerades com a enginyers, com a advocats, per exemple a nivell salarial, a nivell professional o fins i tot humà, van aviades; si creuen que així aconseguiran la neutralitat, van ben apanyades. En tot cas, Batet sembla que no és partidària d’aquesta estratègia sinó que mostra sense complexos, ja des de la denominació, un camí a d’altres dones, a tantes joves i nenes; en aquest cas la possibilitat de ser presidentes.)

De l’altra, si s’apliqués la norma de la inversió, Espinosa de los Monteros hauria de denominar, per exemple, un costurer com a «senyor (o home) costurera», atès que «costurera» consta ja al Diccionario de Autoridades de 1729, mentre que la forma masculina no consta fins al diccionari de la Real Academia Española de 1780.

També hauria de denominar un «hilandero» com a «senyor (o home) hilandera». L’ofici femení apareix ja al Diccionario de Autoridades de 1734. Fins gairebé cent anys més tard, el 1832, no es consigna l’ofici en masculí al diccionari de l’Academia. El 1803 hi consta el masculí però només per denominar el lloc on les filadores treballen.

Atès el sexe de Batet, denominar-la «presidente» en comptes de «presidenta» constitueix un intent de rebaixar-ne la condició femenina

De vegades, hi ha qui nega la forma femenina a les dones amb l’excusa que es pot confondre amb un altre concepte. Veiem, doncs, que «hilandero» presenta una possible confusió entre ofici masculí i lloc, però, quan es tracta de masculins, la gent que s’entesta a no usar el femení per esquivar preteses ambigüitats (com si el context no existís), amb gran incoherència no aplica el mateix criteri per al masculí.

Seria interessant saber si Espinosa de los Monteros es refereix a les serventes com a «dones servents», o a les assistentes com a «dones assistents», per citar paraules amb la mateixa terminació. La gent que es nega a denominar les professionals en femení si el càrrec o l’ofici és prestigiós (amb especial èmfasi si es tracta de càrrecs polítics; recordem la presa de possessió de les ministres la primavera del 2018), acostuma a tenir un ull d’un classisme afinadíssim i no té cap inconvenient a denominar en femení dependentes, peixateres, carnisseres, aprenentes…, feines, tot i que imprescindibles, poc prestigioses i considerades comunes.

L’espinosa qüestió és que en general les institucions que s’atribueixen el dret de vetllar per la llengua participen amb forta inèrcia d’aquesta elitista idea i encoratgen, per tant, postures com la que Espinosa de los Monteros porta a un extrem ridícul.

Per exemple, la Real Academia Española prescriu que a Angela Merkel o a qualsevol altra cancellera, se l’etiqueti com a «canceller» («canciller»), quan «cancillera» és una forma perfectament regular que no mostra cap problema. En català, una altra llengua romànica, s’admet «cancellera» amb tota normalitat.

El 1998, l’Acadèmia Francesa s’indignava perquè les ministres del govern francès (Martine Aubry, Ségolène Royal, Catherine Trautmann, Elisabeth Guigou…) gosaven autodenominar-se en femení. S’atrevien a signar com a «madame la ministre» i no com «madame le ministre». Segons l’Acadèmia, accedir al poder les transvestia.

Fa poc (a començament del 2019), molt anys després, s’informa que l’Acadèmia Francesa ha «accedit» a feminitzar el nom de les professions. No és ben bé exacte, perquè mentre s’esgargamellava per impedir a les ministres que es denominessin comme il faut, admetia femenins com «fornera», «xarcutera», etc. Mostrava un sentit molt agusat del classisme, doncs, més que de la llengua. És a dir, no tenia cap problema a anomenar les dones com cal i marcar la diferència sexual en els oficis normals i corrents però es resistia a anomenar dones poderoses pel seu nom.

No tans sols no reconeixia a les ministres la capacitat d’anomenar-se com volguessin, sinó que desistint de les seves responsabilitats i autoritat, va arribar a atorgar a Jacques Chirac atribucions en matèria de llengua, atès que li va demanar que les fes passar per l’adreçador i les fes renunciar a denominar-se com a dones quan ho expressaven a partir del càrrec.

Si apliqués la regla de la inversió, Batet hauria d’adreçar-se a Espinosa de los Monteros com a «senyor diputada». La tinc per una dona elegant, mesurada i educada i no crec que caigui en aquesta temptació.