Esport de risc

  Lord_Kuernyus via Getty Images

Primer van ser les monedetes d’un i dos cèntims d’euro. Impossibles d’agafar per a mans reumàtiques o artrítiques. Com va dir una vella (que es devia sentir les mans balbes a còpia d’artrosi) mentre intentava recollir el canvi al supermercat: «Ja no saben què fer per acabar amb nosaltres».

Després van ser els cada cop menys amables autobusos urbans. En un dels ultimíssims models dobles només hi ha tres seients per a coixes, vells, prenyades i discapacitats variades. En d’altres, enfilar-se fins al seient reservat és una proesa; l’altíssim graó em recorda el gran desnivell que de petita havia de pujar per accedir a l’elefant o a l’olla dels «cavallitus» (perdonin però és que soc de Barcelona) de les Caspolino, les enyorades atraccions (i ben atraients que eren) de la plaça Gal.la Placídia. Muntar-hi costava penes i treballs.

Les bicicletes ja temps que s’han ensenyorit de la ciutat. Troben que és molt menys perillós circular per les voreres que per la calçada

Des que l’ajuntament de Barcelona fa negoci hipotecant —és a dir, privatitzant— els carrers i els lloga als bars perquè hi posin terrasses (el truc és fer les voreres més amples i, sense solució de continuïtat, fer-les més estretes i perilloses que abans a base de terrasses) han aparegut al paviment tot d’anelles i subjeccions metàl.liques collades als panots per lligar-hi els vents que subjecten les variadíssimes lones. ¡Que no n’enganxis cap si camines sense aixecar gaire els peus de terra!

A les cantonades sempre hi ha algú que passeja i bada mentre espera que la gossa faci les seves necessitats. Si són líquides, allà queden pudents i insanes, si són sòlides, i en el millor dels casos les han recollit, sempre en queda un rastre llefiscós i relliscós. Si amb això no n’hi ha prou, les infinites corretges elàstiques sens fi amb què lliguen el gos poden ser una trampa mortal amb què enganxar-te les cames i fer-te rodolar per terra.

Les bicicletes ja temps que s’han ensenyorit de la ciutat. Troben, a més i amb raó, que és molt menys perillós circular per les voreres (es donen pocs casos de vianants atropellant-ne alguna) que per la calçada i actuen en conseqüència. La gran varietat de carrils bicis i models de separadors fan que ensopegar-hi sigui un joc de criatures.

A la tardor, les fulles formen espesses catifes a les voreres, perennes a menys que visquis al rovell de l’ou (si vius a l’Eixample, això vol dir entre Pau Claris i Balmes). Tampoc no cal refiar-se quan les fulles són escadusseres. Les més perilloses són les de lledoner, més petites i dissimulades que les aspres dels plàtans, si el terra està ni que sigui un xic mullat són una combinació letal amb efecte pela de plàtan.

Per si tots aquests paranys fallen, estols i exèrcits de patinets i succedanis de diverses mides, nombre de rodes, seients i velocitats, vigilen i patrullen dia i nit amatents per la ciutat.

6 thoughts on “Esport de risc

  1. Eulàlia, és veritat tot el que dius… ufff….ànims… hem de resistir… però amb les antenes ben posades..

  2. Je, je, je !! M’he divertit molt llegint l’ article, doncs expressa bé les dificultats i les percepcions diàries en la mobilitat urbana de moltes barcelonines. Potser hi manca un altre element, segons el meu parer, que ho arrodonaria encara més: la invisibilitat a la que ens sotmet un tipus de “urbanites”.

Comments are closed.

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.