Les cares del 25 de novembre

He tornat a caure. Una altra mínima protuberància al terra i un altre cop desplomada sense remissió ni remei.

Aquesta vegada duia les mans a les butxaques de l’anorac; per tant, vaig caure de cara (i de genolls). Vaig recordar les bromes suscitades per l’acudit d’aquell amic de la infància que un dia, arran d’un accident amb una Vespa, explicava que mentre aterrava de cara s’anava dient «no hi posis les mans, no hi posis les mans, que te les trencaràs». Tenia raó. Sempre que pensis que és millor trencar-te la cara que un braç. Tot és qüestió de prioritats. En tot cas, els braços aquest cop em van quedar força indemnes.

La cara m’ha quedat que és un poema. Com si algú m’hagués clavat un ganxo a la mandíbula amb precisió i contundència, i després s’hagués rabejat apunyegant-me llavis i galta. De l’ull, més val ni parlar-ne, l’únic que en vull dir és que ¡que ben protegit que està!, ¡quin treball d’enginyeria la cara humana, quina meravella!

Com que no fa ni quatre mesos que m’he trencat un braç, vaig poder comparar la reacció. Quan et trenques un braç, molta gent desconeguda, quan entres en un lloc, al carrer, al mercat, quan vas al cine —amable i considerada—, et pregunta què t’ha passat i sobretot, sobretot com t’ho has fet.

Més val no preguntar, més val no saber, més val fer veure que no ho veus, més val mirar cap a un altre cantó

El 25 de novembre vaig poder comprovar en propi cos que si t’has trencat la cara, és possible que es dedueixi que potser te l’han trencada i també vaig poder constatar com arriba a molestar, a incomodar —en certa manera, a trastornar— la visió d’una possible víctima de violència masclista.

Més val no preguntar, més val no saber, més val fer veure que no ho veus, més val mirar cap a un altre cantó. (No escoltar, no sentir, en definitiva, els crits del pis del costat.) Una invisibilització en tota regla; per tant, un menysteniment. Un rentar-se les mans amb tots els ets i uts. Un petit exemple del que passa amb les dones maltractades.

Fa molts anys una amiga a qui van atracar quan entrava al portal de casa seva i a qui el lladre va clavar un cop de puny, ja va poder adonar-se’n. No hi ha hagut grans canvis, no hem millorat gaire. Quan tant es parla de la implicació de tothom, de tota la societat, en la lluita contra els maltractes, contra les agressions, el mínim és preguntar a una possible víctima, a una agredida, què i com li ha passat. Doncs no, continua sent una qüestió relegada a l’àmbit privat, no una alarmant qüestió pública de violència estructural.

(No descarto que hi hagi un nombre persones de les que giren la cara, de les que no miren i no pregunten, que justament actuen així per no violentar la suposada víctima, per no avergonyir-la —la perversió dels maltractaments és infinita—, per no obligar-la a mentir. L’altra cara de la mateixa moneda.)

Bust de les germanes Mirabal a la República Dominicana. RICARDO HERNANDEZ, Getty Images

Per cert, aquests dies he llegit a diversos diaris que el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones el va instaurar l’ONU el 1999. No és exactament així. A les cèsares el que és de les cèsares. El 1981, gairebé vint anys abans, van ser els moviments feministes llatinoamericans els qui va decidir que el 25 de novembre seria el Dia Llatinoamericà de la Violència contra la Dona, en homenatge a les germanes Patria (27 de febrer de 1924-25 de novembre de 1960), Minerva (12 de març de 1926-25 de novembre de 1960) i María Teresa Mirabal (15 d’octubre de 1935-25 de novembre de 1960).

Les tres eren ferrenyes i decidides opositores al sanguinari règim del dictador Rafael Leónidas Trujillo a la República Dominicana i per això, i pel masclisme de Trujillo que creia que podia disposar al seu gust i com volgués del cos de Minerva Mirabal, van ser detingudes, violades i torturades en diverses ocasions. El 25 de novembre de 1960, totes tres van ser brutalment assassinades.
Conegudes com «les papallones», un llibre magnífic de Julia Álvarez, En el tiempo de las mariposas (traducció de Rolando Costa Picazo. Buenos Aires: Atlántida, 1995), les recrea fidelment sense trair l’esperit de la història i de la seva personalitat. Fugint de la repressió costa-riquenya, la família de la futura escriptora, quan ella tenia només deu anys també justament el 1960, es va haver d’exiliar als EUA.

12 thoughts on “Les cares del 25 de novembre

  1. Ooohhh, sóc al bus i he de procurar no caure… tot el que dius,com sempre, oportú i ben dit… però sobretot vigila … i que et milloris…

  2. Eulàlia, una altra vegada? No sé perquè t’ho pregunto perquè jo em caic estrepitosament pel carrer tot sovint…ensopego i plam! I jo que creia que era la única! Jajaja! És clar que, com diuen els castellans, “consuelo de muchos, consuelo de tontos!”

    L’article m’ha agradat molt. Moltes gràcies per compartir-lo. I pensa que és millor caure que no pas que un malparit et clavi una pallissa i et deixi la cara feta un mapa.
    Dir-te que et cuidis molt, que no sigui res greu i que et recuperis ben aviat.
    Amb una abraçada, maia

  3. És cert que les persones s’impliquen poc quan es tracta de maltractes i violències en el dia a dia de les dones. Molts cops el silenci -còmplice- com a resposta és tant o més dolorós que les agressions pròpiament dites.
    Gràcies per la cita bibliogràfica !!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.