Lucia Berlin. Una temporada al cel

Quan es van traduir el 2016 els excel.lents contes aplegats a Manual per a dones de fer feines, els vaig llegir com a ficció de la bona; també —ho confesso— com un trencaclosques de l’apassionant i apassionada vida de l’autora, de Lucia Berlin (1936-2004).

Quan dos anys després es va publicar un altre recull, Un vespre al paradís (Barcelona: L’altra, 2018, trad. Josefina Caball i Guerrero), gairebé no tenia cap dubte que d’una contista com Berlin només calia esperar-ne una altra orgia de literatura; així ha estat.

Algun dels vint-i-dos relats que el componen estiren un fil d’un dels contes de Manual per a dones de fer feines. Així, el conte que encapçala Un vespre al paradís, «Tocadors musicals», és una variació (bé, més aviat a l’inrevés) de «Silenci» de Manual per a dones de fer feines.

Un vespre al paradís presenta, en un intencionat —suposo— ordre cronològic, les vides d’unes protagonistes i unes situacions que encarnen totes les virtuts de l’escriptura de Berlin.

En algun moment, gairebé a cada conte tens l’impuls d’anar a protegir la protagonista, d’intentar evitar-li el sofriment, fins que t’adones que és ella —més resistent que l’acer, més densa que l’iridi, amb més recursos dels que tu saps veure— la que en tot cas et rescataria a tu. Qui et salva, vaja. Escrites i dibuixades per una mà tan potent i ferma que mai no li cal ni jutjar ni prendre partit; amb tant d’art, tan bona escriptora és, que la bondat que traspua per cada porus, a cada punt i coma, mai no llastra el conte. Al contrari.

De la mateixa manera que a Berlin no li agradava fer pena, ni un bri d’autocompassió o d’autoengany les acompanya. Sovint s’han comparat la literatura de Berlin i la de Raymond Carver, ella mateixa en va parlar. (Jo l’emparentaria amb una altra gran contista, amb Grace Paley.) Ara bé, mentre que en la literatura de Berlin hi ha compassió, en la de Carver, mai; en justa correspondència, l’autora va deixar d’admirar-lo quan, segons ella, Carver va començar a «endolcir els finals». Qüestió de tremp.

D’una contista com Berlin només calia esperar-ne una altra orgia de literatura.

(Mutatis mutandis, recorda la polèmica entre Caterina Albert i Narcís Oller. L’autora de Solitud i de tants magistrals contes retreia a l’acoquinat novel.lista l’ambigu final de la seva Pilar Prim.)

No els emmela, no, ella. Només cal veure el final d’«Andando. Un romance gótico», en què una filla clama en silenci, en muda súplica, un gest, una carícia, el consol de sa mare. El ple de mals averanys de «La Barca de la Ilusión», més sinistre encara perquè l’entorn és idíl.lic (com diu un personatge, «És dura, la vida al paradís»). I, ja posades i en un altre infern, el molt desolador i intoxicant d’«Un vespre al paradís», malgrat una Ava Gardner rutilant.

La vida pel broc gros a través d’esplèndides protagonistes, segurament amb coincidències amb algunes vicissituds de les cent vides de l’autora. No s’estalvia ni t’estalvia res. Alcoholisme; addiccions a diverses drogues, entre elles els maltractadors; la soledat i el desvaliment d’una casada de nou de 19 anys, a més, embarassada; la precarietat d’una vida ambulant i amb pocs mitjans; els mapes i les llengües dels molts llocs on va viure i sobretot les cases; famílies en diversos estats de composició, amb la irrupció fins i tot de dos Nadals, sempre tan temibles; oficis i llocs de treball.

S’ha parlat molt de les concomitàncies entre vida i literatura en Berlin, dels trets autobiogràfics de la seva prosa (cap autora no se’n salva). Anem, però, a pams. La mateixa autora posa les coses a lloc quan fa dir això a la veu narradora de l’esmentat conte «Silenci».

Exagero molt i barrejo realitat i ficció, però no dic cap mentida.

Seguint aquesta línia, en una entrevista del 1996 per a Literary Hub, declara.

Només escric el que em sembla que sembla veritat. Emocionalment veritat. Quan hi ha veritat emocional, a continuació segueix el ritme, i crec que la bellesa de la imatge, perquè hi veus amb claredat. Per la senzillesa del que veus.

És aquesta veritat el que fa que expliqui millor que deu tractats, per exemple, els maltractaments i la violència contra les dones. Que en digui veritats com punys a través de la ficció. Només cal llegir «El guardià del nostre germà», la història d’una dona excepcional assassinada per un marit —tothom veia que no li convenia, però ves, així tenia parella, aquest bé tan publicitat—, i, una vegada  morta, la mala consciència i la recança de qui l’envoltava. Un cop més, l’última frase és demolidora; un final revelador, tota una epifania.

D’altra banda, en algun moment dels anys 60 va manifestar que l’escriptura era un lloc «on sentia que estava fora de perill». El 1996 va fer un pas més enllà i va dir que «És el lloc en el que soc, on sento que hi ha el meu jo més honrat».

Si anem a les fonts, per exemple, a un dels contes, a «Lead Street. Albuquerque», veiem que hi ha trets de la seva vida: aquell primer marit real, esteta i escultor, que la feia dormir de bocaterrosa perquè trobava que tenia el nas massa arromangat (tampoc és una excepció: Donald Trump va fer firmar un paper a Melania Knaus, la seva actual esposa, que la comprometia després del part a recuperar el tipus en pocs mesos), però no ho explica la veu narradora de si mateixa —que és, per cert, una primera persona—, sinó que és aquesta veu qui ho atribueix a una altra de les protagonistes.

Sense anar més lluny, també en aquest conte es veu, malgrat tot i tots els horrors, la flexible fermesa d’una protagonista de ferro colat que mitja hora després de ser abandonada pel marit, s’ha sobreposat a la situació, ha canviat l’escenari, l’entorn i gairebé la manera de funcionar.

Perquè s’ha parlat molt de les dificultats de tot tipus de la vida de Berlin i del posterior «descobriment». Tant, que jo prefereixo recordar que els últims vint anys de la seva existència va estar ben sòbria; és a dir, va superar l’alcoholisme, i va escriure millor que mai. O, per exemple, que va publicar en vida (que no és poc) i en revistes prestigioses; o que ja al 1985 va guanyar el premi Jack London Short pel relat «My Jockey» (cinc paràgrafs en una sola pàgina), o que el 1991 va guanyar l’American Book Award amb el recull Homesik.

Saber que encara en queden alguns contes escadussers per traduir és un goig immens, una gran alegria.

O que el 1994 va aconseguir una plaça a la Universitat de Colorado i va passar els següents sis anys a Boulder com a escriptora visitant i professora associada. Reconeguda i adorada per l’alumnat, el segon any de ser-hi va guanyar el premi de la universitat a l’excel.lència.

Saber que encara en queden alguns contes escadussers per traduir és un goig immens, una gran alegria. De moment, i a càrrec de Jeff, un dels seus fills, sabem que aviat es publicarà Welcome Home, una sèrie d’esbossos autobiogràfics.

Podrem, doncs, continuar disfrutant de la prosa de Berlin. A parer d’una altra magnífica contista, Lydia Davis, autora de l’il.luminador pròleg de Manual per a dones de fer feines, es tracta d’uns contes elèctrics i vibrants, que espeterneguen com els cables pelats quan es toquen, i la ment del públic queda seduïda i fascinada perquè rep la descàrrega i les sinapsis es disparen, i és així, segons Davis, com ens agrada llegir: amb el cervell en funcionament i sentint bategar el cor.

Poc a afegir-hi. Potser la precisió de cada paraula, els girs inesperats que transmuten els sentits i creen metàfores insòlites. Potser que sempre, sempre, troba aquell camí del que és emocionalment veritat, i això fa que trobi el ritme i la bellesa de la imatge, tant, que de vegades frega la poesia. Hi ha cruesa i desolació, però també alegria i tendresa, i un sentit de l’humor que pondera i desarma.

Els últims anys els va passar enganxada a una bombona d’oxigen. Com explicava en una carta a Stephen Emerson:

Tothom repetia que tingui un bon dia i mirava somrient la bombona com si fos un canitx o una criatura.

Gènia i figura, en una de les últimes, va dir que un bon epitafi per a la seva tomba podria ser: «Sense alè».