Un gran pas per a l’home, un petit pas per a la humanitat. La lluna en un cove

Foto NASA / Reuters. Membres del Mercury 13. D’esquerra a dreta: Gene Nora Jessen, Wally Funk, Jerrie Cobb, Jerri Truhill, Sarah Rutley, Myrtle Cagle i Bernice Steadman prop de la plataforma de llançament 39B del transbordador espacial Discovery el 1995

 

El 20 de juliol farà cinquanta anys que l’home va trepitjar la lluna.

L’home.

A consciència. Uns quants homes així ho van voler i així ho van decidir.

L’any 1959, la NASA va posar en marxa el projecte Mercury, conegut com a Mercury 7 perquè hi participaven set homes. Els EUA tenien pressa, anaven endarrerits respecte a la URSS, país que el 4 d’octubre de 1957 ja havia posat en òrbita el satèl.lit Sputnik 1. S’iniciava una crua competència tecnològica i ideològica: la carrera espacial. No contenta amb l’èxit del llançament, la URSS va decidir enviar una astronauta a l’espai.

Gairebé en paral.lel als homes del Mercury 7, una sèrie d’experimentades i consumades aviadores es van embarcar en un dels primers intents —conegut com a Mercury 13— per avaluar l’habilitat i capacitat de les dones per ser astronautes. El va finançar la pionera de l’aviació Jaqueline Cochran (1906-1980).

Així, el 1960 van passar els primers tests a la clínica Lovelace d’Albuquerque. S’hi van apuntar vint-i-cinc dones que finalment van quedar reduïdes a un grup de tretze (això sí, totes blanques). Tretze dones per set homes; la proporció —que no està gens malament— mostra que ni eren ni poden ser presentades com una excepció.

Aquelles primeres proves van demostrar que eren més aptes que els homes per anar a l’espai. Els criteris no podien ser més objectius: pesaven menys, consumien menys oxigen i, encara més important, tenien més estabilitat i resistència psicològica —mentre els homes no resistien més de tres o quatre minuts sense estímuls sensorials, elles n’aguantaven onze—. Una de les aviadores, mare de set criatures, va manifestar que durant aquestes estones es trobava a la glòria sense que cap pogués anar-la a empipar. D’altra banda, i segurament sense abandonar l’objectivitat, es queixaven menys que els homes.

Després hi va haver més tests a Oklahoma i finalment el 1961 a la base militar de Pensacola, i així va ser que es van esbombar l’entrenament i els resultats i, sobretot, l’anhel i la intenció de les tretze aviadores. Hi va haver l’escàndol corresponent i finalment el vicepresident Lyndon B. Johnson el 3 de març 1962 va signar l’ordre d’aturar de soca-rel la carrera de les possibles futures astronautes. La creua una frase escrita a mà amb grans lletres: «Lets stop this now!»; és a dir, «¡Pareu això immediatament!». L’última esperança era el president John F. Kennedy. Es va negar a rebre-les.

Un cop més, els homes actuaven com una rèmora per a l’avenç de la humanitat

Un altre que les va negar en rodó va ser Robert Gilruth, director de l’Space Task Group de la NASA. Va afirmar que «no podem seleccionar dones només perquè són dones». A la vista dels tests i les prestacions d’unes i altres s’hauria pogut preguntar si seleccionar homes només perquè eren homes (la sempiterna quota masculina) era la millor tria i política.

Un cop més, els homes actuaven com una rèmora per a l’avenç de la humanitat. Sis de les tretze experimentades aviadores (cada una és un món i un exemple fascinant) n’expliquen la història en un emocionant i contingut documental, Space Ladies. Deferred liftoff (França, 2002, Planete & Film Concepts Associes) de Rebecca Boulanger; literalment ‘Dames de l’espai: Enlairament diferit’.

Són Geraldyn (Jerrie) Cobb (1931-2019), Irene H. Leverton (1926-2017), Mary Wallace (Wally) Funk (1939), Bernice (Bea) Trimble Steadman (1925-2015), Geraldine (Jerri) Sloan Truhill  (1931-2013) i Jane (Janey) Briggs Hart (1921-2015). Totes elles professionals i dones extraordinàries amb diversos i consistents assoliments i milers d’hores de vol.

Jerrie Cobb, a qui tot això va convertir en una activista pel dret de les astronautes a anar a l’espai, i Janey Hart, posteriorment involucrada al NOW (National Organization for Women), van decidir comparèixer davant del comitè per restaurar el programa i per aconseguir que el Congrés fes entrar en raó la NASA.

Les audiències públiques per investigar aquesta discriminació sexual (el 1964 aquest tipus de discriminació, d’acord amb la Llei de drets civils, es declararia il.legal) van ser els dies 17 i 18 de juliol del 1962 davant un Subcomitè del Comitè de Ciència i Astronàutica de la Cambra de Representants.

Cobb i Hart van testificar sobre els beneficis i la justícia del projecte. Els astronautes John Glenn i Scott Carpenter (notem que eren jutges i part), sense adduir grans arguments, van testificar-hi que les dones no podien ser candidates a astronautes; John Glenn de gran devia ser tan ximple com llavors perquè mai va baixar del burro («Els homes van a la guerra a lluitar i piloten avions; les dones es queden a casa. És un fet del nostre ordre social»).

Va fer especial mal (tot un clàssic) que la pionera i finançadora del projecte, Cochran, declarés que establir un programa per entrenar les dones podria retardar el programa espacial en marxa. S’ha especulat si ho va fer perquè per edat n’hauria quedat exclosa o induïda per militars, diguem-ne, amics. En tot cas, més tard es va penedir (un altre clàssic) amargament d’aquella declaració.

Menys d’un any després, el 16 de juny de 1963, la URSS va posar en òrbita la primera astronauta, Valentina Tereixkova (1937).

La NASA va eixalar aquelles pilots sense límits amb l’excusa que per ser astronautes havien de ser enginyeres i, sobretot, havien d’haver pilotat jets militars, experiència que no podien tenir de cap de les maneres (justament l’exèrcit va retirar el permís perquè les Century poguessin practicar amb jets a Pensacola). És a dir, no és que les discriminessin, no, és que —ves per on— no s’ajustaven a la legislació, a les normes. Per valorar un cas de discriminació sexual, s’usava un argument (¿una argúcia?) fortament carregat de discriminació sexual. (Recorda aquella sentència que va dictaminar que les negres no podien ser contractades com a infermeres perquè tenien una mena de cabells que feia que les còfies hi rellisquessin. No perquè fossin afroamericanes, no, ¡i ara!)

Un altre documental explora aquestes sessions i d’altres aspectes. Ens fa conèixer, per exemple, algunes de les altres set astronautes: Jean Hixson (1922-1984), les bessones Marion Dietrich (1926-1974) i Janet Dietrich (1926-2008), Rhea Hurrle Allison Woltman (1927), Myrtle Thompson Cagle (1925), Sarah Gorelick Ratley (1931) i Gene Nora Jessen (1931-2019), a partir dels seus testimonis o d’entrevistes a familiars i amistats.

Es tracta del film de Netflix Mercury 13 (EUA, 2018) de Heather Walsh i David Sington, que, esquivant el Deferred liftoff de 2002 de Boulanger, es presenta com la història mai no explicada abans de les aviadores a qui es va tancar l’espai.

Tot i que es dedica a fets posteriors, una altra pel.lícula, aquesta de ficció, pot acabar de posar les coses a lloc, ni que sigui per defecte. First Man o El primer hombre (EUA, 2018) de Damien Chazelle narra la vida de l’astronauta Neil Armstrong, el primer home que va trepitjar la lluna en l’expedició de l’Apolo 11. Malgrat que el film arrenca amb el programa espacial de la NASA no fa cap ni un esment de la història de les aviadores i les seves aptituds i capacitats. No fos cas que la realitat espatllés la narració.

Crida l’atenció que la crítica faci èmfasi en el paper de la dona d’Armstrong (interpretat per una excel.lent Claire Foy), que la valori com una peça fonamental, indispensable, per a l’èxit de l’empresa. Presenta unes dones sòlides com roques que sostenen uns marits francament desequilibrats i neuròtics —que estan com cabres, vaja—, i, segons la protagonista, són com criatures que juguen amb maquetes. Plena de detalls, mentre que les dones es presenten pel nom, ells ho fan pel cognom. Es veu com elles comparteixen galetes i bon veïnatge i creen les condicions perquè ells puguin parlar de projectes i els duguin a terme. Obvia el seu possible paper com a protagonistes.

Els dos documentals desmenteixen que el paper de les dones s’hagi de limitar a la intendència i al suport moral a l’hora de posar en òrbita la humanitat o anar a la lluna, tot i que és una tasca que fan prou bé i si la volen fer, doncs endavant. Mostren que hi havien d’haver anat per mèrits propis (segurament sense comptar amb el suport de cap home, les dones no acostumen esperar ser tractades com una espècie en perill d’extinció). De fet, sabem que algunes de les tretze no van necessitar un marit al costat per tirar endavant. Alguna va tenir un marit lleial, però també sabem d’una que el marit se’n va divorciar perquè no va suportar que tingués una carrera tan brillant. Una altra va ser acomiadada de la feina perquè es va presentar a les proves d’Alburquerque. Estranya valoració la de l’empresa on treballava: la van aviar per brillant i competent.

Recordar el llegat i trajectòries de les ancestres properes i llunyanes és una bona manera de posar les coses a lloc i explicar-les tal com són

En l’estela de les astronautes hi ha un munt de dones plenes de capacitats i sabers. La física, matemàtica i científica espacial Katherine Coleman Goble Johnson (1918) que va calcular les trajectòries de l’Apolo 11, especialment i amb delicadíssima precisió la trajectòria gràcies a la qual els astronautes van poder tornar. Des de 1953 va ser una de les calculistes de l’Àrea Oest, una de les afroamericanes que la NASA va començar a contractar la dècada dels 40 per realitzar tasques de càlcul. Johnson no va obtenir fins al 2015 la Medalla Presidencial de la Llibertat —atorgada pel llavors president Barack Obama— i és l’única professional de la NASA que l’ha rebuda.

D’altres van ser Dorothy Vaughan (1910-2008), primera supervisora dels serveis d’IBM a la NASA, o Mary Jackson (1921-2005), primera enginyera aeroespacial dels EUA. Margot Lee Shetterly les va immortalitzar a Figuras ocultas (2016), llibre en què es va basar Theodore Melfi per filmar la pel.lícula homònima (EUA, 2016).

El projecte Mercury 13 desemmascara dos vells i suats mites tan complementaris com falsos: a) que les dones no han fet mai res en el passat; b) que quan s’hi posen és bufar i fer ampolles (pensem, per exemple, en la bretxa salarial). Amanits amb les insidioses cançons que no hi ha traves (llegiu prohibicions), que tot és «natural»; o que abans no hi havia astronautes, escriptores, enginyeres… (posin-hi la tasca que vulguin) perquè no ho volien; o la que els reconeix un paper necessari però sempre subsidiari i a l’ombra, mai realment reconegut (com la feina domèstica).

Creguin-me, Sísif no va existir, es diu Sísifa. ¿Quantes vegades s’hauran de reconstruir i lligar una a una les baules de les gestes i els gestos de les dones?

No fer-ho, fa que tota una astronauta, Ellen S. Baker (1953), de petita no tingués referències en les quals emmirallar-se, no tingués models a seguir.

¿Y mujeres astronautas, había?

¡Qué va! A las niñas de mi generación no se nos ocurría ser astronauta, porque nos faltaba ese modelo. Me alegra serlo yo ahora.

Quan dues representants de les aviadores capaces de ser astronautes van comparèixer al Congrés, Baker tenia nou anys però no les va poder agafar com a exemple i, per tant, li va ser més difícil somiar amb ser-ho (qualsevol nen, per negat que fos, podia imaginar ser-ho). No perquè no fos possible sinó perquè els van tallar les ales i com tantes històries de potència femenina no s’ha transmès, no ha interessat.

Que el 1976 la NASA es replantegés la qüestió. Que el 18 de juny del 1983 (¡vint anys després que la russa Tereixkova!) Sally K. Ride (1951) fos la primera estatunidenca a anar a l’espai. Que el 1988 Mae C. Jemison (1956) fos la primera astronauta afroamericana (i cinquena afroamericana). O que el 1999 Eileen M. Collins (1956) fos la comandant d’un transbordador espacial, és un trist consol. (També ho és que Collins convidés a aquest seu segon llançament les aviadores del Mercury 13 per homenatjar-les.) Són proves fefaents de com es pot llançar per l’aigüera talent, esforços, capacitat i intel.ligència. Mostra com el masclisme és una calamitat i una barrera per a la humanitat.

Recordar el llegat i trajectòries de les ancestres properes i llunyanes és una bona manera de posar les coses a lloc i explicar-les tal com són. No fer-ho és una forma més de violència contra les dones i la humanitat. I és anar contra l’avenç.

El passat mes de maig, els mitjans de comunicació es van fer ressò de l’anacronisme que representava que no es permetés a cap dona de la família imperial acudir a la cerimònia d’entronització de Naruhito, el nou emperador del Japó, i que Aiko, la filla, no en podrà ser mai emperadriu. Hauria estat interessant que expliquessin que aquesta prohibició és «moderna», és una legislació de la postguerra.

S’equivoquen i cauen en un anacronisme. Hauria estat interessant que informessin que vuit emperadrius han regnat ja al Japó. L’última, Go-Sakuramachi (1740-1813), fa menys de dos-cent cinquanta anys. Es dona la circumstància que fins i tot dues van ser successives: a la monarca quaranta-tresena, Genmei, la va succeir l’emperadriu Genshō. Un altre tòpic letal, doncs, atribuir al passat una prohibició o una mancança d’ara.

Que alguns erudits argumentin que la falsa tradició de la successió masculina s’ha de mantenir al segle xxi atès que els regnats de les dones van ser temporals només mostra com la ideologia i els prejudicis poden obnubilar les ments més preclares i fer-te fer el ridícul (també Aristòtil pensava —i corre la brama que era savi— que la causa de la inferioritat física femenina era perquè tenien menys dents).

10 thoughts on “Un gran pas per a l’home, un petit pas per a la humanitat. La lluna en un cove

  1. Interesantísimo. Lo voy a divulgar. Mujeres que con valentía lucharon en una actividad donde la exclusión era una norma muy poco cuestionada en la época.

  2. Quin text més bó i oportú!! Poder xerrar de la redundant qüestió d’una altra manera i amb informació valuosa és un regal. Gràcies Eulàlia per la recerca, la crítica i la impecable redacció. Ho enviaré a tothom!

  3. Es un extraordinario y actualisimo reportaje de las actuaciones de significativas mujeres en la navegacion espacial cuando se celebra de modo exclusivo el aniversario de la primera llegada masculina a la luna ….

Comments are closed.

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.