Entre dos homes

Entre dos aguas d’Isaki Lacuesta (Espanya, 2018)

A Entre dos aguas, el director Isaki Lacuesta torna dotze anys després a l’escenari i protagonistes de La leyenda del tiempo (2006). Si la primera pel·lícula mostrava com els germans gitanos Isra i Cheíto feien el pas de nens a adolescents, Entre dos aguas en continua resseguint les vides, ara ja adultes.

Entre dos aguas transcorre en un paratge grandiós, d’una bellesa indòmita; un protagonista més del film. A una barriada de San Fernando, a la Casería de Ossio; ben a frec de les marees de la badia de Cadis, la contempla tota. Fa incursions a Rota i al Puerto de Santa María. Aprofita fins i tot el desficaci urbanístic de les tres torres altíssimes que han perpetrat a la Casería per fer-nos albirar mar i dunes; canals i freus; estuaris, ponts i sorramolls; la reverberació de la llum de les salines. La vida dels germans passa quan el temps és benigne. A l’hivern, quan salta el Llevant, sempre temible i aspre, i l’Atlàntic hi bat, inclement i salvatge, les penalitats de les dones i dels homes que hi viuen i si hi ha ocasió hi treballen no són cap broma.

Mentre la pel.lícula se circumscriu als avatars de la vida dels dos germans funciona la mar de bé. El problema rau en el fet que Lacuesta pretén explicar a partir d’aquest cas particular també la misèria i la crisi d’un temps i d’un lloc, i és aquí on la pel.lícula comença a grinyolar, atès que per fer-ho (hi té tot el dret i és ben lliure de fer-ho com vulgui) bandeja totalment l’experiència femenina, les vicissituds d’unes inexistents protagonistes.

En efecte, i en això el film és completament convencional i tòpic (fins i tot els diccionaris operen així), les dones són presentades com a mers apèndixs dels homes. Hi mantenen relacions de parentiu i en cap moment del film interactuen entre elles. Hi compareixen tres esposes i incidentalment un grapat de joves, possiblement prostitutes, que alegren una festa de narcotraficants.

No sabrem mai, doncs, com l’exdona de l’Isra té cura, alimenta i tira endavant (amb èxit) tres filles sense cap contribució econòmica del presumpte i frustrat guanyapà. Tampoc sabem en què treballa la dona del Cheíto, ni què vol. En un món en què els homes ja no són els proveïdors alimentaris principals (si és que mai ho han estat en societats com aquestes), només s’expliquen les dificultats i problemes que tenen ells un relat empobridorament parcial i coix, però no sabem res de com les dones —l’altra meitat— tiren i fan tirar endavant; com responen a la crisi. Quantes es deixen seduir pel diner fàcil de la droga; fins a quin punt estan disposades, per exemple, a esllomar-se més que ells mariscant ingrates coquines a les fangoses maresmes de la badia.

(Aquesta absència femenina, aquest no donar cap classe d’audiència a les dones, em va fer recordar que cada cop que he dit que La propera pell (2016) és una pel·lícula dirigida per Isa Campo, sempre ha saltat algú que m’ha corregit dient que no, que era d’Isaki Lacuesta (sense afegir-hi cap més nom). Si deia que era d’Isaki Lacuesta, cap veu no ho contradeia ni vindicava la codirecció d’Isa Campo; és a dir, la feina de la directora al film.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.