Perdona que tant se me’n dona

  EFE. L’exvicepresidente Rodrigo Rato entra a la presó de Soto del Real

L’antinomisme és una secta religiosa que creu que si estàs segura de la teva salvació, per menyspreables que siguin les teves accions o la teva vida, et salvaràs. No cal fer bones obres o actuar rectament; la fe et converteix en una de les elegides.

La dreta i l’extrema dreta (i mitjans de comunicació corresponents) són sempre i sense complexos antinomistes (la seva religió se sol dir «Espanya»). La manera de fer oposició de Pablo Casado ho és: el poder em correspon per ser qui soc, perquè soc del partit que soc, per la fe i, per tant, puc fer qualsevol cosa per tornar-lo a detentar o ocupar. Ho han fet des de sempre i són transparents.

Recordem l’antinomista per excel.lència, José María Aznar, repetint i repetint a Felipe González que se n’anés, que se n’anés, que se n’anés; sense demanar mai perdó, per grossa que la fes. O el que Cristobal Montoro deia el maig de 2010 a la diputada de Coalición Canaria, Ana Oramas, quan Oramas li retreia el tipus d’oposició que feia el PP: «Que caiga España que ya la levantaremos nosotros».

Pensem en la contumàcia a presentar Pedro Sánchez com un okupa a la Moncloa. Ho fa Albert Ribera i Ciutadans, tot el PP, des de Casado al seu lloctinent, Teodoro García Egea, passant per les persones que van increpar Sánchez abans i després de la desfilada militar a la Castellana del passat 12 d’octubre.

Considerar okupes determinades formacions o coalicions polítiques quan arriben al poder (per exemple, Ada Colau) és un leitmotiv constant de la dreta. Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol, no podia expressar millor aquesta creença o fe quan el 2003, arran de la victòria del tripartit de Pasqual Maragall (que va acabar amb vint-i-tres anys d’hegemonia pujolista i Convergent), deia que se sentia com si els haguessin entrat lladres a casa.

Suposo que té relació amb la manera fraudulenta i ofensiva amb què s’expressen quan no tenen més remei que demanar perdó. Transcric literalment dues suposades peticions de perdó que van tenir lloc dijous 25 d’octubre. La primera és la del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes:

«Ha habido una percepción de que lo que se quería era revisar lo que se había dicho. Lamentablemente no lo hemos gestionado bien. Se ha producido un daño, se ha producido una desconfianza, en el alto / indebida / en el alto tribunal y no puedo más que sentirlo, sin ninguna duda lo sentimos todos y yo lo que les puedo decir en este momento es que pedimos disculpas a aquellos ciudadanos que se hayan podido sentir perjudicados por esta deficiente gestión de este asunto y los problemas de gestión que podamos haber tenido, los vamos a corregir para el futuro para que situaciones como esta no vuelvan a ocurrir.»

Hi destaquen les paraules «indebida» (¿«indeguda», senyor Lesmes?; ¿no n’han donat motius de sobres?), «sentir» (que és subjectiu: pots sentir i ser només cosa teva, pot no ser veritat) i els subjuntius «se hayan podido» i «podamos haber tenido».Traduït a llengua normal, seria:

«[…] Se ha producido un daño, se ha producido una desconfianza en el alto tribunal y no puedo más que sentirlo, sin ninguna duda lo sentimos todos y yo lo que les puedo decir en este momento es que pedimos disculpas a aquellos ciudadanos perjudicados por esta deficiente gestión de este asunto y los problemas de gestión que hemos tenido […].»

D’altra banda, Lesmes pot fer més que sentir-ho: podria assumir-ne o fer-ne assumir la responsabilitat, ¿alguna dimissió, alguna cessament, potser? És tota una declaració de principis que digués «no puedo más que sentirlo» en comptes de «no puedo menos que sentirlo».

Passem a les presumptes disculpes de Rodrigo Rato minuts abans d’ingressar a la presó (al mòdul de «respecte», és clar, les paraules mai no enganyen).

«En primer lugar quiero decir que acepto / eh / mis obligaciones con la sociedad, que asumo los errores que haya podido cometer. Que pido perdón a la sociedad y a aquellas personas que se hayan podido sentir decepcionadas o afectadas, y que en nombre mío y de mi familia, agradezco a todos los amigos y familiares que nos han apoyado durante estos días. Muy buenos días.»

Tots dos usen la tramposa paraula «sentir» (que ja s’ha vist que insinua que potser ets tu qui té la pell massa fina), així com formes verbals recurrents, ¡torna-hi amb els subjuntius! En el cas de Rato, «haya podido cometer» i «hayan podido sentir». Podria haver dit:

«En primer lugar quiero decir que acepto mis obligaciones con la sociedad, que asumo los errores que he cometido. Que pido perdón a la sociedad y a aquellas personas decepcionadas o afectadas […].»

Aquells mitjans que tant proclamen que Rato ha tingut un gest que l’honora, podrien —aleshores sí— titllar d’honorable el mínim i primer detall de demanar perdó no se sap si de veritat però almenys sense embuts.

6 thoughts on “Perdona que tant se me’n dona

  1. Estem molt acostumats en EEUU a aquest tipus de disculpa que no ho és, que sona més a “els cretins que s’han sentit ofesos s’ho mereixen per cretins.” De fet, les paraules que cites em sonen a traducció directe del anglès. Els que s’assemblen es troben o es manlleven.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.