Mercè Rodoreda i la dama del llac

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908-Girona, 1983) va parlar en més d’una ocasió sobre literatura. De com opera; de com es basteix una novel.la, dels detalls que la conformen i li donen versemblança i sentit. Només cal resseguir l’espurnejant correspondència amb el seu editor Joan Sales, Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes Completes (1960-1983).

Ho fa com la gran escriptora que és, ¡ah, on hauria arribat la seva valoració si hagués escrit, per exemple, en anglès! Hi posa de manifest els essencials fils que la sostenen i fa literatura de gran volada a través de la reflexió literària. Tot el pròleg a Mirall Trencat (1974), una de les novel.lasses del segle xx, escrita durant la prolífica etapa ginebrina (1954-1972) del seu llarg exili, és un cant a la pròpia literatura i, de passada, és clar, a l’aliena.

La Perla del Llac és un restaurant a la vora del Leman. Tancat a l’hivern, a l’estiu és un lloc encantador. A la terrassa hi prenen el te senyores i senyors ginebrins feliços d’haver nascut a Suïssa, paradís d’Europa. Entre glop i glop de te veus l’aigua tallada per esquiadors nàutics, per llanxes motores, per barquetes de vela, pels vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga que fan la travessia del llac. El restaurant està voltat de jardins, de cedres i de til.lers centenaris, d’una bogeria de flors, d’esteses de gespa sense un bri que no tingui un verd de maragda. Una tarda, a posta del sol, una senyora ja gran baixà d’un Rolls, s’acostà al muret ran de llac i s’hi quedà tan immòbil que no semblava de debò. Duia joies, cosa rara en una ginebrina: un braçalet amplíssim de brillants i de safirs. Al cap d’una bona estona se n’anà. ¿Què devia pensar tot mirant les barques, l’aigua amb sol i cel esmicolats al damunt, el vaporet que passava tot engegant la sirena amb alegria? ¿Pensava en ella? ¿Reveia la seva joventut? ¿Veia alguna cosa o no veia res de tan profundament perduda en els seus records? Més tard, quan, sense fer res per pensar-hi, hi vaig pensar, no sabia si tenia els cabells rossos o negres, no ho sé. Recordava els seus ulls que, un moment, toparen amb els meus; uns ulls, de color indefinit on s’havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent de tot. En crear Teresa Goday de Valldaura, li vaig donar els ulls de la dama del Leman.

Rodoreda anava sovint a aquest restaurant situat ben a prop de l’edifici de les Nacions Unides. De fet, La Perla del Llac és el títol d’una seva novel.la inacabada que està dipositada a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans.

  Eulàlia Lledó

Vaig viatjar a Ginebra i cap allà que me’n vaig anar desalenada i reverent quan començava molt lentament a caure la tarda. A passar la mà pel muret on potser s’havia repenjat lleument la dama d’ulls plens de vida viscuda. A recordar els ulls de safir de Teresa Goday, tota ella plenitud i prestància. A contemplar l’incessant però calmat i relaxant trànsit del llac. A imaginar una bogeria de viatges i flors mentre caminava per camins flanquejats de til.lers, castanyers i cedres arrelats en una impol.luta estesa maragda. A retre homenatge al tremp, al geni i a l’excel.lència de qualsevol línia de Rodoreda, ja sigui un vers, el diàleg d’una obra de teatre, mitja línia d’un conte, una coma d’una de les cartes o un capítol de qualsevol novel.la. O un dels quadres que va pintar. O una de les moltíssimes camisoles de batista que va haver de cosir per guanyar-se la vida mentre escrivia i escrivia i escrivia com si li anés la vida.

A la terrassa de La Perle du Lac continuen prenent-hi el te senyores i senyors ginebrins (o vinguin d’on vinguin) feliços d’haver nascut a Suïssa, paradís d’Europa. La ironia de Rodoreda respecte a la pròspera, puntual i pulcra Confederació continua tenint tot el sentit del món i, a més a més, les paraules que l’embolcallen es poden agafar també literalment.

  Eulàlia Lledó

Els vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga que fan la travessia del llac ara són d’un groc rovell d’ou i d’un roig tirant cap a vermelló i ja no tenen xemeneia. Són part de la xarxa del transport públic de la ciutat. Quan baixes de l’avió, pots agafar-ne bitllets gratis en un dispensador i quan arribes a l’hotel el primer que et pregunten és si vols una tarja de transport urbà de franc durant l’estada. És la ginebrina o suïssa manera de promocionar la cosa pública.

Segurament les polítiques Anna Gabriel i Marta Rovira estan prou contentes (o almenys tranquil.les) de poder-hi viure. Tal com els van dir les autoritats suïsses quan hi van arribar, estaven en un país lliure i n’eren ciutadanes lliures; sense restriccions. Espero que algun dia els vagui acostar-se a La Perle du Lac.

8 thoughts on “Mercè Rodoreda i la dama del llac

Comments are closed.

L’informem que les dades de caràcter personal que proporcioni emplenant aquest formulari podran ser tractades per Eulàlia Lledó com a responsable de la web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personales és atendre a les consultes i comentaris relacionades amb la meva actividad. La legitimació es realitza a través del seu consentiment i quedarà registrada a un fitxer propietat de la responsable de la web. L’informem igualment que es seves dades no serán compartides anb terceres entitats o persones. En qualsevol moment podrà exercir els drets d’accés, rectificació, limitació i suprimir les teves dades através del mail elledo [a] xtec.cat.