Katharine Meyer Graham el 1997 (Photo Vince Bucci/Getty Images)
Si tenen una estona vagin a veure Los archivos del Pentágono d’Steven Spielberg (EUA, 2017). S’hi narra amb un tremp portentós, un ritme trepidant i una aparent i formidable senzillesa (Spielberg a doll i en vena) dues històries íntimament entrellaçades. D’una banda, la valentia per part del The New York Times i The Washington Post de confiar en la llibertat d’expressió. Creure-hi els va impel.lir l’any 1971 a publicar documents demolidors de les mentides de tots els presidents ianquis sense excepció sobre la guerra del Vietnam: sabien que la perdrien, però la vanitat i l’orgull els van empènyer a perpetrar i perllongar una cruel hemorràgia de morts, sofriment i misèria perfectament evitables. Arran de la publicació, el Tribunal Suprem va impedir amb una sentència històrica que Richard Nixon restringís la Primera esmena (¿què feria ara el Tribunal; què hauria fet aquí?).
¿Què hauria passat si Katharine Meyer Graham no hagués enviudat i no hagués passat a comandar el diari i d’altres empreses?
Spielberg clou Los archivos del Pentágono —film dedicat a la tres vegades nominada als Oscars Nora Ephron (1941-2012), productora, guionista i directora de cinema estatunidenca— amb una escena memorable que comprimeix i anticipa el cas Watergate. En efecte, el 1972 la mateixa Katharine Meyer Graham —jugant-s’ho tot una altra vegada: més amenaces per part de l’administració Nixon, llicències de televisió a la corda fluixa, les accions de la companyia baixant i baixant...— va possibilitar amb la mateixa lloable independència de criteri i serenitat que es destapés el famós cas. La versió fílmica d’aquesta altra epopeia no li fa justícia.
¿Què hauria passat si Katharine Meyer Graham no hagués enviudat i no hagués passat a comandar el diari i d’altres empreses? Em va venir al cap una frase em sembla que de Concepción Arenal que vaig llegir fa anys i panys (l’he buscada amb delit però mai més no l’he poguda localitzar) que deia que l’estat ideal per a les dones era el de viudetat atès que era l’únic en què podien ser lliures, lluny ja de la fèrula del pare o de la del marit. (Ara un divorci de vegades també fa el fet.)
És justament a l’inrevés: la viudetat era condició sine qua non. Mercès al fet que van morir els respectius marits (fa mal dir-ho), van poder irrompre a les vinyes, a les bodegues (tinguessin la regla o no) i al món dels negocis. Amb múltiples i variats beneficis tant per a les seves empreses com per al xampany.
Barbe Nicole Ponsardin Clicquot
Quan Barbe Nicole Ponsardin (1777-1866), la veuve Clicquot, es va responsabilitzar de les caves, la producció era de 100.000 ampolles anuals, quan va morir, de 750.000. A part d’internacionalitzar l’empresa, va inventar-se l’operació del «remogut» per eliminar-ne llevats i impureses, i que els vinsfossin més clars i límpids.
Jeanne Alexandrine Mélin (1819-1890), la veuve Pommery, va fer que els seus xampanys donessin la volta al món. I, en una època en què el xampany era un vi ensucrat, dolç o semi, gairebé apte només per a les postres, va tenir l’audàcia (un cop Barbe Nicole Ponsardin Clicquot n’havia eliminat impureses i pòsits) de llevar-li el sucre i inventar-se el brut. A més, va idear soterrar les caves per garantir-ne la temperatura constant.
La misogínia també procura —les seves males arts són allargadíssimes— evitar o negar que les dones puguin crear res de res
Cal recordar i celebrar aquests invents perquè no ens penséssim pas que la misogínia es limita a escampar i actualitzar graciosos mites com que si tens la regla no pots fer maionesa perquè se’t tallarà. No, de cap manera. També procura —les seves males arts són allargadíssimes— evitar o negar que les dones puguin crear res de res.
En posaré dos exemples ben diferents. Fins al 1790 les estatunidenques no van poder patentar invents amb el seu nom: els havien de patentar a nom d’un home. El diccionari normatiu castellà sempre que pot nega el pa i la sal a les dones, fins i tot en les etimologies. Quan l’invent és femení, d’una manera o altra, ho posa en dubte, cosa que no fa amb els dels homes. Encara que va modificar l’etimologia de magdalena, hi ha deixat l’ombra del dubte: «Del madeleine, y este de Madeleine Paulmier, cocinera francesa a la que se atribuye la invención»; és a dir, «se li atribueix»: no se sap del cert.
El Premi Pulitzer seria més pobre i insípid sense la contribució de Katharine Meyer Graham: el va guanyar el 1998; i no diguem dels xampanys sense les vídues. Per cert, totes tres van tenir prole.
¿Quantes Einstein no han pogut aportar els seus descobriments mai; quantes no van quedar vídues a temps? ¿Fins quan la humanitat dilapidarà tant de talent i genialitat?