Vídues: de Barbe Nicole Ponsardin Clicquot a Katharine Meyer Graham

Katharine Meyer Graham el 1997 (Photo Vince Bucci/Getty Images)

Si tenen una estona vagin a veure Los archivos del Pentágono d’Steven Spielberg (EUA, 2017). S’hi narra amb un tremp portentós, un ritme trepidant i una aparent i formidable senzillesa (Spielberg a doll i en vena) dues històries íntimament entrellaçades. D’una banda, la valentia per part del The New York Times i The Washington Post de confiar en la llibertat d’expressió. Creure-hi els va impel.lir l’any 1971 a publicar documents demolidors de les mentides de tots els presidents ianquis sense excepció sobre la guerra del Vietnam: sabien que la perdrien, però la vanitat i l’orgull els van empènyer a perpetrar i perllongar una cruel hemorràgia de morts, sofriment i misèria perfectament evitables. Arran de la publicació, el Tribunal Suprem va impedir amb una sentència històrica que Richard Nixon restringís la Primera esmena (¿què feria ara el Tribunal; què hauria fet aquí?).

De l’altra i no menys important, és un monument exquisit a la valentia de l’editora del Post, Katharine Meyer Graham (1917-2001), que se’n va haver de fer càrrec quan es va quedar vídua. Malgrat ser periodista (sa mare també ho era) i treballar com a tal —primer al San Francisco News i després al mateix Post—, el seu pare va oferir la direcció del Post al seu gendre i no a ella. Una Meryl Streep de cine encarna Katharine Meyer Graham amb una precisió i una mestria tals que si l’editora encara fos viva hauria d’anar a veure la pel.lícula per saber com era. ¿Quan instaurarà l’Acadèmia de Hollywood un Oscar anual per a Streep en exclusiva i així poder fer justícia a les actuacions de les altres actrius?

¿Què hauria passat si Katharine Meyer Graham no hagués enviudat i no hagués passat a comandar el diari i d’altres empreses?

Spielberg clou Los archivos del Pentágono —film dedicat a la tres vegades nominada als Oscars Nora Ephron (1941-2012), productora, guionista i directora de cinema estatunidenca— amb una escena memorable que comprimeix i anticipa el cas Watergate. En efecte, el 1972 la mateixa Katharine Meyer Graham —jugant-s’ho tot una altra vegada: més amenaces per part de l’administració Nixon, llicències de televisió a la corda fluixa, les accions de la companyia baixant i baixant...— va possibilitar amb la mateixa lloable independència de criteri i serenitat que es destapés el famós cas. La versió fílmica d’aquesta altra epopeia no li fa justícia.

¿Què hauria passat si Katharine Meyer Graham no hagués enviudat i no hagués passat a comandar el diari i d’altres empreses? Em va venir al cap una frase em sembla que de Concepción Arenal que vaig llegir fa anys i panys (l’he buscada amb delit però mai més no l’he poguda localitzar) que deia que l’estat ideal per a les dones era el de viudetat atès que era l’únic en què podien ser lliures, lluny ja de la fèrula del pare o de la del marit. (Ara un divorci de vegades també fa el fet.)

Vaig recordar també un article que parlava de la cada cop més important tasca i protagonisme d’enòlogues i vinyataires. Aquest sí que l’he trobat: «Las damas del vino». Parla de prejudicis (no exclusius del món del vi). Per exemple, que no fa tant se’ls prohibia entrar als cellers perquè la misogínia havia escampat la brama que si una dona menstruava hi enterbolia el vi. L’autora de l’article, quan parla de les pioneres, de quatre de les xampanyeres que han donat llustre i gust al xampany, esmenta que, «curiosament», totes quatre són vídues.

És justament a l’inrevés: la viudetat era condició sine qua non. Mercès al fet que van morir els respectius marits (fa mal dir-ho), van poder irrompre a les vinyes, a les bodegues (tinguessin la regla o no) i al món dels negocis. Amb múltiples i variats beneficis tant per a les seves empreses com per al xampany.

Barbe Nicole Ponsardin Clicquot

Quan Barbe Nicole Ponsardin (1777-1866), la veuve Clicquot, es va responsabilitzar de les caves, la producció era de 100.000 ampolles anuals, quan va morir, de 750.000. A part d’internacionalitzar l’empresa, va inventar-se l’operació del «remogut» per eliminar-ne llevats i impureses, i que els vinsfossin més clars i límpids.

Jeanne Alexandrine Mélin (1819-1890), la veuve Pommery, va fer que els seus xampanys donessin la volta al món. I, en una època en què el xampany era un vi ensucrat, dolç o semi, gairebé apte només per a les postres, va tenir l’audàcia (un cop Barbe Nicole Ponsardin Clicquot n’havia eliminat impureses i pòsits) de llevar-li el sucre i inventar-se el brut. A més, va idear soterrar les caves per garantir-ne la temperatura constant.

La misogínia també procura —les seves males arts són allargadíssimes— evitar o negar que les dones puguin crear res de res

Cal recordar i celebrar aquests invents perquè no ens penséssim pas que la misogínia es limita a escampar i actualitzar graciosos mites com que si tens la regla no pots fer maionesa perquè se’t tallarà. No, de cap manera. També procura —les seves males arts són allargadíssimes— evitar o negar que les dones puguin crear res de res.

En posaré dos exemples ben diferents. Fins al 1790 les estatunidenques no van poder patentar invents amb el seu nom: els havien de patentar a nom d’un home. El diccionari normatiu castellà sempre que pot nega el pa i la sal a les dones, fins i tot en les etimologies. Quan l’invent és femení, d’una manera o altra, ho posa en dubte, cosa que no fa amb els dels homes. Encara que va modificar l’etimologia de magdalena, hi ha deixat l’ombra del dubte: «Del madeleine, y este de Madeleine Paulmier, cocinera francesa a la que se atribuye la invención»; és a dir, «se li atribueix»: no se sap del cert.

El Premi Pulitzer seria més pobre i insípid sense la contribució de Katharine Meyer Graham: el va guanyar el 1998; i no diguem dels xampanys sense les vídues. Per cert, totes tres van tenir prole.

¿Quantes Einstein no han pogut aportar els seus descobriments mai; quantes no van quedar vídues a temps? ¿Fins quan la humanitat dilapidarà tant de talent i genialitat?