Microcosmos

¿Potser una ondunada onada feta de miríades de granets de sorra aguts i fins com el cristall? ¿Potser una ona composta de milions de dolces i blaves gotes? ¿Potser l’onada que amb perfecta sincronia i delicat equilibri dibuixa amb un sobtat gir un estol de milers d’ocells en un cel de setembre?
No, l’ona de subtil i refrescant verdor —podríem dir-ne tusquetiana— de les capçades dels plàtans quan ballen al seu aire sota el balcó de casa al juny.

maig-juny del 2017


L’autobús que em sol deixar a la piscina ben arran de mar s’atura prop del pas de vianants. A la que el trepitjo, automàticament em venen el cap els cinc dígits que em permeten entrar-hi. Avui m’he trobat una coneguda al bus, n’he baixat amb ella i anàvem xerràvem quan hem creuat el pas de vianants. Li he dit adeu. He entrat al club i m’he quedat palplantada davant la màquina: ni la més remota idea dels números que havia de picar.
El cap sap viaranys que la ment no coneix.

maig del 2017


Quan el dinosaure es va despertar, ella seguia allà.

abril del 2017


T’envio la foto de qui piulava amb aquell delit.
Quan te n’has anat, he sortit a la galeria i era als filferros de penjar la roba. Tan petit, que ni por tenia encara.

15 de març de 2017


Com deia l’avi del meu administrador de finques quan tot passejant es creuava amb una persona que parlava sola: «Deu estar fent obres a casa seva».

15 de març de 2017


Tan bon punt va començar a nedar, va esdevenir una persona normal: ni tendinitis al turmell, ni ombra de l’antic esquinç, ni tortura somorta a la cuixa. Fluïa.
Al cap d’una hora en remull, va somiar que s’havia convertit en peix. No es decidia per si un moll o un lluç. Al final va ser un rap de tersa i acolorida pell amb un fetge com una rajada.

28 de febrer de 2017


En la impossibilitat de llegir, durant les llargues estones que dedicava a fer piscines, escrivia. Sort que nedava bé, si no, quan de vegades dins l’aigua, com un llampec, se li acudia un adjectiu especialment congruent i sonor, un adverbi ben trobat i sucós, s’hauria ofegat.

28 de març de 2016


Vindrà la mort i tindrà els meus ulls.

28 de març de 2016


Nedava i el cel era blau; blau de gener. Perquè la capa de blau destaqués i es veiés millor, semblava que algú hagués agafat un núvol alb i com si fos un carbonet o un llapis de sanguina (valgui l’oxímoron), en alguns punts, delicadament, l’hi hagués refregat. Amunt, molt amunt, un avió que tan sols era un punt, un avió que semblava pur, innocent i lluny de tota contaminació, traçava una perfecta i efímera recta.

17 de gener de 2015


La poeta va dir que el proper poema que recitaria —dedicat a la seva mare— es deia «Puntades».
Com un llamp, es va imaginar la mateixa escena amb un que es digués «Putades».

26 d’octubre de 2014


Li va dir que l’estimaria sempre, sempre més. Va ser l’últim cop que la va veure.

26 d’octubre de 2014


Li va jurar i perjurar que mai la deixaria. En aquell mateix instant va tenir la certesa que no la veuria mai més.

26 d’octubre de 2014


Durant el segon set vaig fer una doble falta, justament —ja és mala sort—, quan sacava jo.

20 d’octubre de 2012


Tenia una certa pressa, va arribar a la parada de l’autobús i —com gairebé sempre a Barcelona— va veure que el V15, el seu, acabava de passar imminentment.

28 de gener de 2011


La va trucar des de l’aeroport per dir-li que no ho havia pogut resistir i havia vingut; es va aixecar d’una bursada i va córrer a arrencar-se el bigoti.

19 de maig del 2009


Inflamada d’amor, va afanyar-se a prendre un voltarén.

29 de febrer del 2009


A les pel.lícules els passa a l’inrevés que a les persones: el problema és que se’n digui no que són bones, sinó que són interessants.

19-20 de gener del 2009


Va trigar a adonar-se que feia temps que no es recordava de prendre’s les pastilles de la memòria.

setembre del 2008


Els trens de rodalies d’aquell remot país solien anar a ritme d’adagio molto lento, lentissimo, tristissimo. Ningú es podia pensar que empitjorarien, però, sí: van passar a córrer (és un dir) a adagio molto lento, amb certa tendència a l’estacato tremante per caiguda de catenària. L’andante ma non tropo quedava lluny, molt lluny. Era, més que un somni, una quimera.

juliol del 2008


Quina sort, va pensar: als llibres de Paul Auster els havia tocat el privilegi d’estar immediatament a continuació dels de Jane Austen. Probablement no pas per atzar, els de Jane Austen estaven a tocar dels de Margaret Atwood.

juliol del 2008


Escanejava fragments de novel.la per fer una breu ressenya d’autora i obra. Tot d’una, va constatar amb horror que només li havien cridat l’atenció trossets de les pàgines senars.

juliol del 2008


Corria la brama que el martellet d’emergència d’aquell autobús de la línia 43 l’havia mangat una dona.

juny del 2008


Quan li van preguntar per què sempre feia les rentadores en diumenge, va dir que perquè els coloms del pati de mansana de la seva galeria es comportaven de manera ben diferent els caps de setmana; potser anaven a missa. Feia temps que s’hi fixava.

juny del 2008