Sant Jordi, roses, llibres i estadístiques

 

El dia de sant Jordi vaig amb autobús Via Laietana amunt. A l’altura del Palau de la Música, puja una amiga i em diu que baixarà al passeig de Gràcia, que va a una llibreria de Pau Claris perquè vol que un autor li firmi el llibre i hi serà de 12 a 1. Dec fer cara d’estranyada perquè a continuació afegeix que encara no ho havia fet mai (sembla que amb aquest aclariment negui, desmenteixi o invalidi que avui sí que ho està fent), però que va conèixer l’autor en un taller d’escriptura i…

Em pregunta que com veig el dia, que dec estar contenta, que és sant Jordi i se celebra el llibre. Li contesto que més aviat se celebra la indústria del llibre (espero que no m’ho faci dir la crua realitat, és a dir, que dels meus llibres, del que se n’ha venut més, se’n deuen haver venut encara no tres-cents exemplars), pontifico que els llibres (i llegir-los) són tota una altra cosa i que van pel seu compte i que cadascun té els seus viaranys.

La senyora del seient del darrere —que enarbora orgullosa dues roses i tragina una bossa de paper que segurament conté algun llibre—, en sentir-me no es pot aguantar i educadament em diu que quina visió més pessimista, que si no m’alegra que es venguin llibres. Li dic que sí, és clar, i que m’agrada força més que es venguin llibres i roses que no pas roba o cotxes, i ja no diguen, armes.

 Arribo a la meva parada i els dic adeu.

Les vendes mostren que les roses de sant Jordi han de ser roges, les grogues són contingents. I que els llibres per regalar han de ser de ficció

Llavors la senyora amb un gest del tot inesperat (potser fins i tot per a ella) m’allarga una de les roges roses que duu i em desitja un bon dia (admeto que tinc una certa propensió a què les dones em regalin roses —o clavells de poeta, que també fan el fet—). Li ho agraeixo i me’n vaig cap a casa contenta. Ves per on ja en tinc una.

 Miraculosament, el dia després encara té força ufana i encara no s’ha autodegollat com solen fer les roses de sant Jordi a la que traspassen la llinda, la porta d’entrada a casa.

Aquest any, amb la campanya del groc, sant Jordi ha mostrat dues veritats. Una, que les roses de sant Jordi han de ser roges i que les grogues (se’n van vendre sis-cents mil exemplars que tampoc està gens malament) són accessòries i contingents, com d’a més a més. Dues, que els llibres per regalar han de ser de creació; és a dir, força gent va comprar algun llibre que parla del procés d’independència (especialment dels que hi estan a favor o no ferotgement en contra), però ho van fer «a més» de comprar una novel.la, un recull de contes, un llibre de poesia. Tenen clares, sembla, les línies que separen la creació de la resta.

Em vaig comprar alguns llibres, és clar, però sobretot em vaig dedicar a observar les roses de casa, tot i que confesso que per a mi les autèntiques són les roses roses. M’agradaria poder dir que és influència de l’«una rosa, és una rosa, és una rosa» de Gertrude Stein i gastar ínfules d’entesa i fer una mica la pavera.

Molt em temo, però, que arrelen en la infància quan al jardí enormes roses veres —si era primera hora del matí amb algunes gotes de rosada perfectament i estratègicament disposades—, roses amb cos i ànima de veres i una olor que ho embaumava tot, primer s’alliberaven de la cotilla punxeguda i verd fosca del capoll, després esclataven serenes i majestuoses, per anar-se badant a poc a poc, molt lentament, amb gran elegància i plenitud, i finalment s’esfullaven dins el ritme incert del mes d’abril en una orgia de nostàlgia i melangia.

2 thoughts on “Sant Jordi, roses, llibres i estadístiques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *