Un llibre que és una punyalada (‘En aquesta gran època… les paraules són punys’ de Jordi Martí i Font)

No acostumo a ressenyar llibres roïns o que no em plaguin i em sembla que així continuaré (pel que fa a la ficció, segur), però m’ha caigut a les mans un assaig sobre llengua que m’ha fet tan mal que gairebé m’ha forçat a dedicar-li unes ratlles. A contrapel, però m’hi ha obligat. Segurament perquè ve d’una autoproclamada esquerra. Que a les atzagaiades que provenen de la dreta fa temps que no els dedico ni un instant.

En aquesta gran època… les paraules són punys de Jordi Martí i Font pretén ser una crítica de com el poder s’apropia i usa la llengua en benefici seu i de com la manipula i perverteix (més que subverteix) per oprimir la gent i per impartir injustícia. Lloable propòsit el del llibre.

És per aquesta raó que és tristíssim i dolorós veure que Martí i Font fa el mateix fil per randa que tant critica en el llibre amb la llengua i les dones (com és ben sabut una part important de la gent). I així, les apunyega a base de bé, tant formalment com des del punt de vista del contingut.

Deixaré de banda l’erràtica utilització cupaire del femení com a genèric. Si algú en vol un exemple, només cal que compari el masculí estricte que fa servir a l’entrada «Poeta» amb l’alternança d’«Infectació». (Aquest aspecte donaria per a un article i, tot i que no ho puc afirmar del cert, em fa l’efecte que quan la CUP aborda una qüestió que considera important fa un ús de masculins i femenins força convencional. Estic pensant en la intervenció de David Fernàndez en la compareixença de Rodrigo Rato, per exemple. Però no hi posaria la mà al foc.)

Dones i homes. La proporció és de 3 a 45. La proporció és producte dels interessos i prioritats de l’autor, no del fet que no hi hagi un munt d’escriptores que poden aportar un munt de material sobre la qüestió.

El llibre està compost bàsicament de dos apartats. En el primer dels dos, «Dos de tres», l’autor fa una sèrie de disquisicions a l’entorn de la paraula, d’alguns mites i del pensament, i sobretot aplega persones que n’han parlat. Dones i homes. La proporció és de 3 a 45. ¡Glups! És clar, potser dirà algú, és que no hi ha gaires autores que en parlin, ¿no? O potser és que no n’ha llegit més. Exactament. La proporció és producte dels interessos i prioritats de l’autor, no del fet que no hi hagi un munt d’escriptores que poden aportar un munt de material sobre la qüestió.

Les tres. Anna Akhmàtova (vuit línies i una miqueta); Hanna Arendt (una mica més d’una pàgina); i Herta Müller (nou línies i mitja). A part del que diu, cal veure com les tracta. Doncs bé, es refereix a Akhmàtova, una vegada amb nom i cognom i dues pel nom («l’Anna»), amb una familiaritat del tot impròpia. ¿I a Arendt? S’hi refereix una sola vegada amb una frase on anteposa l’article determinat a nom i cognom: «Afirma la Hanna Arendt (1906-1975) a La condició humana que és el llenguatge el que funda la comunitat…», un tractament, com l’anterior, ben impertinent i també, com l’anterior, minimitzador i familiaritzador. És a dir, dos dels usos sexistes de la llengua principals i més estesos; a bastament documentats i criticats. Per a la corrua d’homenots que cita, se n’està d’usar aquestes formes i, així, no diu mai coses com «Rainer Marie» per parlar de Rilke o «el Maragall» per referir-se al poeta. (Bé, s’ha de dir que en dues ocasions cita un únic home igual com a Akhmàtova; com que és contemporani i potser conegut de l’autor, això en podria explicar tot i que no en justificaria l’ús.)

Proporcions i formes perfectament coherents amb la manera d’abordar les qüestions. M’aturaré només en una.

A l’entrada «De la ‘regla de sant Benet’ a Ruyra» parla de com el poder fa callar, de com imposa el silenci. Per argumentar-ho, l’autor fa una pinça entre la norma silenciosa d’aquest orde religiós i… ¡una dona!, Teresa de Llinàs d’Arnau, amb qui Joaquim Ruyra es va casar i que, segons la interpretació del misogin Josep Pla a qui Martí segueix i no qüestiona, ans al contrari, cita amb fruïcióva impedir que Ruyra s’esplaiés en llargues novel.les i s’hagués de restringir, pobrissó, als contes.

Que per exemplificar com es fa callar la humanitat s’esgrimeixi com a model una dona silenciant un home realment depassa qualsevol expectativa de la misogínia (ja sigui conscient o inconscient). No cal anar a èpoques pretèrites ni a llocs gaire amagats per constatar que habitualment són els homes els que fan callar les dones, o per veure que és el discurs de les dones el que molesta i menysté, que se’ns vol callades.

Sembla com si l’autor cregués que fer callar les dones, una dona, no pot exemplificar el fet de fer callar la humanitat, que si la prohibició afecta a una dona és un cas particular i al marge i, per tant, no té valor per encarnar la humanitat, que l’experiència femenina no pot mostrar un fet universal. L’exemple de Ruyra, per contra, dona a entendre que, segons l’autor, un home sí que pot representar la humanitat i que si no és un home qui calla, no val. O potser interessa molt més a l’autor el que passa als homes que a les dones. Tremend i brutal. D’altra banda, un exemple de manual d’androcentrisme.

Segons l’autor si una prohibició afecta a les dones no té valor per encarnar la humanitat, l’experiència femenina no pot mostrar un fet universal.

Si volia exemples de l’antigor, n’hi ha a balquena: sense apartar-nos de l’Església, les paraules i regla de sant Pau: «les dones en l’església callin», repetides segle rere i segle posades al dia en un fotimer de formes diferents però sempre opressores. O el cas de la coratjosa i intel.ligent Penèlope, a qui un marrec, el seu fill Telèmac, a més d’enviar-la a la cambra a teixir, mana que calli: «la paraula ha de ser cosa d’homes».

A l’altre dels dos gran apartats, a «Tres de tres», defineix una sèrie de mots per ordre alfabètic. Quan hi arribo, vaig directa a la «f» a veure il.lusa de mi com defineix «Feminisme», quin valor dona a una de les grans revolucions del segle xx. Per cert, un dels pocs moviments polítics que no s’ha d’avergonyir de res. Doncs bé, amb gran congruència amb tot el que s’ha vist fins ara, començada amb «f» només hi ha una paraula: «Flexibilitat».

No és que no esmenti la lluita i les aportacions de les feministes pel que fa a analitzar i denunciar el sexisme dels usos de la llengua o respecte a l’insidiós androcentrisme i les moltes aportacions per a una llengua més rica i plena que han fet, és que ni defineix el feminisme en general, no en parla. Hi ha silencis que són cops de puny.

Miro què diu del patriarcat a l’entrada corresponent i constato que el despatxa amb una tòpica pàgina viscuda que el converteix en una mera anècdota (sexista més que patriarcal) i, a més, al final de l’entrada recorda que és una forma més d’opressió. No sé si quan defineix altres opressions fa el mateix i insinua que si no s’acaba amb el patriarcat no hi pot haver llibertat de cap ordre. Molt em temo que no.

No ho sé perquè en aquest punt interrompo la lectura d’un llibre que més que un cop de puny és una punyalada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *